“Besa de nou, que la vida és comptada.”

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa’t besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit.

Aquest ha sigut el tòpic que he seguit, o almenys he intentat seguir, al llarg del darrer curs. No cal sinó un canvi de filosofia i un “Per què no?” davant algunes qüestions que se vos plantegen. Com sempre que arriben aquestes dates de l’any, acaba un període i en comença un altre de nou o, si més no, diferent. Està de més dir que ha sigut un any dur, en més d’un aspecte (ja ho crec…), ambiciós i del qual he aprés més del que en sóc conscient. I imagine que, com jo, a més gent li haurà ocorregut. També pense que, si es tenen les idees clares i la motivació suficient, es poden tirar endavant molts projectes que, si bé en un principi considerava futurs i llunyans, sembla que s’acosten a una velocitat vertiginosa i són “immediats”. També, però, cal constància (a vosaltres vos ho diré!) i paciència per a avorrir. Ara, cal esperar que s’òbriguen nous camins i, en cas que no n’apareguen de nous, avançar-se i a poc a poc forjar-los, perquè sabem que res no es dóna en aquesta vida.
L’estiu, quin estiu! I en pocs dies acabarà de morir. Si fem balanç, s’inclina cap a la part positiva, com bé (o no tan bé) augurava des d’un principi. No he deixat de fer el que més m’agrada, he agafat experiència en un dels àmbits que més m’apassiona (la sociolingüística enamora), he estat amb les persones més increïbles del món mundial, he rist, he plorat, he dormit solament per a matar les hores buides del dia, he llegit (oh, plaer reduït malauradament al període estival!), però, sobretot, he gaudit! I he gaudit com feia massa temps que no feia. No cal agrair ni dir noms. En pocs dies tot acabarà i no puc evitar posar-me un poc nostàlgica. Ja sabeu, el sentimentalisme em delata…
De l’àmbit personal, no donaré més detalls. No calen tampoc. Potser en algun moment se m’ha vist “la ploma”, tot i que sempre he intentat mantindre’m al marge d’aquestes qüestions i he preferit la trivialitat i la impassibilitat davant certs aspectes. I no, no parle d’amor (“el amor no existe!” com vaig escoltar fa un temps); els que em conegueu el suficient sabeu que estes coses no em calen. I els que no, ara ja ho sabeu.
M’acomiade fins un període indeterminat de temps. És el que té no saber (de què) escriure. Com sempre, espere que vos haja agradat el poema i que feu del “carpe diem” un dels vostres tòpics.

Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s