Amb prou feines

“Acaba de col•locar els trastos estratègicament dins la maleta, treu els tuppers que li han cuinat (amb molt d’amor, segur) i emprén el llarg viatge. Llarg, que en realitat no ho és tant. Sempre s’acomiada de sa mare amb un bes a la galta i amb uns quants més al seu gos, tot i que aquest sempre s’enfada i té por que alguna (altra) vegada li mossegue. Ix i prem el botó de l’ascensor i seguidament i ràpida treu la maleta de casa i la resta de bosses. Sí, bosses amb menjar, majoritàriament, encara que en altres ocasions han transportat alguna cosa més al seu interior. Arriba baix, camina unes poques passes, les poques que la separen de sa casa. Creua la carretera que, en realitat és més aviat un carrer que creua tot el poble, com ella li diu, i espera que arribe el primer dels tres que ha d’agafar: el bus.
Mai li ha agradat això que l’estació de trens del poble estiguera fora del poble. Un poc contradictori, si més no. Sempre ha intentat anar-hi amb gent perquè el bus no li agrada, potser fa tard i si fa tard haurà d’esperar una hora allí “com si no haguera perdut ja prou el temps”, pensa. Agafa el bus, perquè no li queda més remei i en pocs minuts arriba a l’estació. Hi Puja. No hi ha ningú. El conductor i ella solament. “Normal, a vore qui agarra el bus a estes hores!” De camí, tot i ser curt, cavil•la què farà en arribar a casa, podria avançar feina, però sense Internet li resulta impossible consultar aquelles pàgines que el tutor li ha aconsellat; podria anar a córrer, però li cal motivació i companyia, i no en té ni l’una ni l’altra; podria eixir, però aquelles amb qui podria eixir no estan i, aquells que estan, bé, millor no en parlem; també podria llegir i vore sèries, o netejar. Sí, les sèries i la lectura semblen la millor opció.
Arriba a l’estació “a temps, per sort!” i li queda baixar la maleta i treure el bitllet del segon: el tren. Sempre ha pensat que el bitllet de tren és realment car, sobretot quan recorda els primers anys, en què no havia de pagar ni els 4€ i escaig que ara li demanen. No li molesta gastar diners en allò realment necessari, però amb collonades com aquesta li costa “soltar-los”.
Afortunadament, el viatge en tren es fa més curt que de normal, tot i anar-hi sola. Sí, la lectura ha estat una bona companya (com si en tinguera per triar). Arribada on ha d’arribar, repeteix el procés: baixa la maleta i va a pel bitllet del tercer: el metro.
El metro sempre li ha fet por, i mai no sap explicar ben bé per què. Pot ser pel soroll, pels antecedents que té o senzillament perquè en prefereix un altre mitjà de transport (té per a triar, ja ho crec), “tot el món té manies…” pensa. Últimament sempre arriba a hora, però segur que arriba un moment en què el tren perdrà la puntualitat i les combinacions bus- tren- metro no resultaran tan perfectes [sic] com fins ara. El viatge també se li fa curt. Perquè realment ho és. Maleta i bosses en mà, emprén, una vegada més, el darrer viatge del llarg viatge, el que la separa de l’estació de metro a casa. “Quina sort” pensa, perquè el passat any i aquest sempre ha tingut l’estació de metro a prop i no ha hagut de caminar gaire per arribar-hi.
Ara bé, és en arribar a casa que les quatre parets se li cauen a sobre. Les companyes de pis no hi són, no recordava que no tenia Internet i, a més, ha arribat tan prompte que podria aprofitar la vesprada. En lloc d’això, però, i com prèviament havia decidit, la perdrà: llegirà i veurà sèries “perquè res se’m dóna tan bé com açò”, diu sempre. Col•loca els trastos, cadascun al lloc corresponent i seu al menjador, perquè la seua habitació és freda i un poc obscura, i ella prefereix el sol.
No pot evitar pensar i fer balanç de la setmana, realment dura i amb alguna decepció que, si més no, es veia vindre i no volia acceptar. Però com que s’ho veia vindre no hi pensa més i decideix passar full. Parlant de passar full, sempre el recorda, i no com algú llunyà amb qui fa temps que “res”, sinó que el recorda amb nostàlgia, sempre. I que diferent era tot fa un any i escaig i que bé estava tot i tot això i allò. I pensa en l’orgull que de vegades li fa prendre decisions que “a vorem…”. I “a vorem” i veurem. Ràpidament canvia de pensament, perquè aquest en concret sempre la posa trista i per això (entre altres motius) sempre vol mantindre’s ocupada.
Llig, mira un parell de capítols de la sèrie a què s’ha enganxat ara i, finalment, decideix netejar. Si és realista amb ella mateixa, això de córrer quedava molt lluny, i més si no tenia amb qui anar-hi. Netejar no li desagrada, és, al capdavall, una obligació com qualsevol altra. Acaba i seu, enfront de la televisió, però, com cada diumenge, la programació fa fàstic i decideix escriure alguna entrada al bloc, perquè fa temps que no ho fa i les circumstàncies del dia i les mil cavil•lacions diàries que té l’empenyen a fer-ho. Però, com que no té Internet, per vegada 97605764305746, no podrà publicar-la fins a l’endemà, quan arribe a la biblioteca.
Arriba l’hora de sopar i sopa, sola, perquè és la rutina dels diumenges allà on vaja. No li agrada menjar sola. De fet, algunes vegades menja perquè ha de menjar i perquè una persona necessita menjar per sobreviure, no perquè realment en tinga, de ganes. Moltes vegades no en té: si els malsdecap alimentaren, pensa, “no cabria per la porta”.
Quan acaba de sopar mira el mòbil. Res. Cap notificació i pensa. Pensa moltes coses en una mil•lèsima de segon i en moltes persones. Al llarg del dia mira el mòbil unes quantes vegades, massa de fet. La infobesitat està a l’ordre del dia i tothom n’és víctima, amb més o menys mesura, no ho podreu negar. No té res al mòbil i decideix mirar sèries i més sèries. Quan es cansa, consulta l’hora i, com que ja és tard i a l’endemà vol fer feina, es raspalla les dents i, finalment, es gita i apaga el llum. “Ja estaria bé passar algun diumenge diferent”, pensa. I amb aquest pensament acaba una setmana i li dóna la benvinguda a la següent que, amb prou feines, es diferenciarà de l’anterior. ”

I Monzó no hi ha tingut res a vore…