La violència simbòlica contra la dona

Des d’una perspectiva de llarga durada i des d’una òptica històrica, social i, sobretot, religiosa, la dona sempre ha estat situada un graó inferior a l’home. Per què? Si fem un breu repàs a la història del món occidental, des que Eva va mossegar la famosa poma del Paradís i va condemnar la resta de la humanitat al sofriment [sic], la imatge de la dona s’ha vist desgastada. La misogínia, aspecte molt tractat també des del punt de vista literari, n’és un clar exemple. Ja des del segle XV amb Jaume Roig es tractava la dona com un ésser brut, mentider, maleducat, pudorós, a qui desheretaven perquè no era digne de viure més enllà de les quatre parets d’un convent. Després, hi havia l’intercanvi de la dona a canvi d’aliments, bestiar, terres, etc. És a dir, la dona s’emprava com a moneda de canvi sempre amb finalitats lucratives.
Amb el pas dels segles, però, sembla que tot açò s’haja diluït, que la ment de la societat i el tractament cap a la dona haja evolucionat paulatinament i simultània juntament amb els avanços de la societat. Açò, si més no, és cert. Tanmateix, aquest odi i proclama de la dona com a ésser inferior, com a “sexe dèbil”, es manté vigent a hores d’ara i es materialitza de diferents formes. Nosaltres en som testimonis diaris, i no cal gratar massa per a comprovar-ho:
1. El sexisme latent en els anuncis de televisió en són un clar exemple: els productes de neteja, de color rosa, i la mà que neteja resulta ser femenina; els anuncis de productes per a la cura de majors i menuts, estan protagonitzats per dones; els tractaments d’imatge (cabells, operacions d’estètica, règims, etc.) solament són per a dones; i els anuncis de vehicles, solament són protagonitzats per dones si es tracta de cotxes amb mida relativament reduïda i amb facilitat per a ser aparcats. Les campanyes nadalenques protagonitzen una de les escomeses més evidents: les joguines de bebés i de cuines rosa per a elles; els cotxes, les pistoles i les pilotes per a ells; les imatges dels perfums són dones amb una manca evident d’indumentària o amb sobrecàrregues cromàtiques facials.
2. Les revistes femenines són contenidors del masclisme disfressat amb consells en què s’advoca per una cura extrema dels cabells, per quines peces de roba i quins accessoris cal portar, pel maquillatge que s’ha de portar i, molt important, com s’ha de posar, a fi de no semblar un bufó; i sobre les mesures (90-60-90) que una “dona 10” ha de tenir. Qualsevol aspecte que se n’isca d’aquests paràmetres ja és vist com inusual, com estrafolari. S’empra, doncs, la dona com un “maniquí d’expositor” on tot hi cap i a partir del qual poden extraure tot tipus de benefici.
3. Les diferències salarials i la impossibilitat en algunes empreses que la dona ocupe els càrrecs superiors és un altre exemple de violència simbòlica. D’altra banda, destaca l’existència d’un Ministeri d’Igualtat en què, irònicament, el número d’homes quasi triplica el número de dones que en formen part. Aquest Ministeri, doncs, és un altre exemple bastant simptomàtic del que la societat ha anat i continua arrastrant, per bé com s’interpreta com a necessaris la creació i el manteniment d’un ministeri en què es regulen aquestes desigualtats socials.
Tots aquests exemples són, doncs, la prova fefaent que aquesta actitud de menyspreu i relegació continua viva tot i que es manifeste diferenciadament i amb uns nivells d’obvietat relativament més baixos. Aquesta imatge que es ven dia rere dia legitima, d’una banda, els “atacs” amb comentaris del tipus “Si eres xica, per què no portes tacó? No et maquilles?”; i, d’altra banda, la inconsciència i manifestació, en moltes ocasions, indeliberada d’aquestes opinions, per bé com són aspectes que han arrelat en el sí més profund de la societat i que, en molts casos, romanen inalterables.
El problema apareix quan la violència simbòlica ultrapassa els límits preestablerts socialment i desemboca en violència psicològica o física, això és, en la violència de gènere. En el món occidental sí que hi ha un conjunt de lleis que regulen les llibertats i els drets de les dones. Ara bé, en altres països on la cultura es diferencia notablement de l’occidental, aquestes lleis i drets són inexistents, de manera que aquesta violència tendeix a manifestar-se més obertament i violenta. A tall d’exemple hi ha el burka, que prohibeix completament la visibilitat de la dona a tots els nivells, o, tot i semblar arcaic, la possibilitat de bescanviar dones per animals.
Aquesta obsessió a barrinar la ment de la societat, malauradament, ha anat instal•lant-se en la ment del col•lectiu femení que, a llarg termini, ha acaba “obeint” i “acatant” les etiquetes que socialment els han anat col•locant. Això no obstant, aquestes etiquetes i tractaments es consideren “normals” i ni tan sols es planteja el dubte de si realment es vol “obeir” o no, sinó que automàticament s’acata com quelcom que sempre ha estat reglat de la mateixa forma i, com que així ho marca la societat, s’ha de continuar amb aquesta tendència.
Així, darrere d’aquesta violència simbòlica cap a la dona no hi ha solament la inculcació d’idees i d’insensateses que han anat dient-se generació rere generació, sinó l’assimilació i interiorització d’aquestes idees per part del col•lectiu que, com s’ha dit abans, consideren aquest tractament “normal” i habitual en una societat tan avançada (?) com l’occidental. Per últim, val a dir que, en termes generals -tot i que mai no s’ha de generalitzar- la societat imposa i impugna la dona, i la tracta com un reflex del que, de fa segles cap ací, ha anat manifestant: com un objecte dèbil, manejable i que acata sense replantejar-se’n ni qüestionar-se’n les conseqüències.