Arran de la comunicació del passat 8 de juliol de 2015 en el XVIIé Col·loqui Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), he transcrit una de les entrevistes que vaig fer servir per a la comunicació “La reversibilitat lingüística: un estudi de cas a la Valldigna”. Per a aquells que no ho sapigueu, la “reversibilitat lingüística” és la introducció d’una llengua, en aquest cas el valencià, dins de la llar, com a L2 o com a L3.
A partir d’ací es va dissenyar i es va dur a terme una proposta de recerca al meu poble, Tavernes de la Valldigna que, tanmateix, seria aplicada amb una òptica diferent, en sentit invers. Això és: en lloc de parlar d’aquesta reintroducció de majors a menuts s’hi va estudiar de menuts a majors.
La recerca es va centrar en famílies immigrants que tingueren una L1 diferent al valencià en el moment de l’arribada i, a més, havien de tenir algun membre de la família que li hagués ensenyat a parlar en valencià. No vos explicaré, però, la metodologia que vaig fer servir ni els resultats que vaig obtindre. Allò significatiu és la informació que obtenim a partir del text que tot seguit vos expose. Abans vos explicaré perquè he escollit aquesta entrevista i perquè la considere força significativa.
La història de vida que ara llegireu és la de Michael Wreh, un veí liberià de 36 anys que, fugint de la guerra civil intermitent del seu país, va acabar vivint a València i, posteriorment, aprenent-ne la llengua. Michael destaca, en diverses ocasions, que gràcies al valencià ha aconseguit coses que mai hauria imaginat: li ha donat oportunitats, amics, una nova família, etc.
Com veieu, ell és un dels molts nouvinguts que arriben a terres valencianes sense saber ni “mu” de la llengua. Habitualment, el col•lectiu immigrant sol adquirir competències en castellà i, rarament, en valencià. En aquest cas, però, l’entrevistat va assegurar que gràcies al coneixement del valencià va trobar feina. No li va importar aprendre’l perquè sabia que per a integrar-se en la comunitat tard o d’hora l’havia d’aprendre. Com ell, hi ha un gran nombre de nouvinguts que entenen que, per a integrar-se al 100% i ser “un més” de la comunitat, han d’aprendre la llengua del país d’arribada o, si més no, entendre-la i tindre’n nocions bàsiques.
Aquesta entrevista la vaig fer el mateix dia en què la diputada de les Corts Valencianes, Carolina Punset, va afirmar que el valencià era “una lengua inútil” i que aprendre-la era “volver a la aldea”. Com molts altres, em vaig posar les mans al cap. Després, però, vaig comprendre que la ignorància de la gent no mereixia la meua atenció, i vaig decidir oblidar-me’n. Bé, oblidar-me’n mentre no entrava a les xarxes socials que, fins avui, continuen fent-ne ressò.
Tal com anava dient-vos, aquesta i una altra entrevista les vaig fer el mateix dia en què la diputada de C’S va treure’s la carasseta i va mostrar l’autoodi de què tant de temps parlàvem. Aquest veí de Tavernes, a més, és el meu veí, vivim porta a porta. Sabia que ell parlava valencià i que, a més, també l’utilitzava amb castellanoparlants. Així, algunes de les respostes de les qüestions ja les intuïa més o menys. Ara bé, algunes de les anècdotes i declaracions que hi va fer em deixaren bocabadada.
Sé que el text un poc extens, però vos assegure que paga la pena perdre (o no) 5 minuts de la vostra vida en xarxa i llegir-la. Aquells que estimeu la llengua tant com jo podeu imaginar com em vaig sentir en acabar-la. No té pèrdua, vos ho assegure. Aquest seria, com veureu, un dels molts exemples en què, contràriament al que predicava la senyora (?) Punset, la llengua, el català, el nostre estimadíssim valencià, ha estat clau, importantíssim, imprescindible, més que útil, etc. en la vida d’un individu i, a més, li ha permés arribar més enllà del que havia arribat a imaginar. Seria un gran exemple per a “callar-li la boca” a més d’un.
Després de la reflexió i “desfogamenta”, perquè no admetre-ho, i tornant al tema de l’entrevista, voldria destacar que, una vegada iniciada la conversa, vaig tindre l’oportunitat de poder llegir algunes de les anotacions que Michael tenia sobre la taula. Es tractava d’un munt de fulls solts en què hi havia anotades algunes dades sobre els pròxims tornejos que anava a organitzar. Totes estaven en valencià, no hi havia res en castellà. Per últim, els anys que porta vivint a València no han estat en va i, tal com llegireu, una prova fefaent n’és el lèxic que gasta, és típicament valencià (festejar, “de categoria”, etc.) i, fonèticament, és fidel a la essa sonora i a l’harmonia vocàlica. És AMOR sentir-lo parlar.
Sense ànim de distreure-vos més, vos deixe la transcripció de entrevista. Si algú volguera escoltar-la solament ha de demanar-me-la. Gaudiu-la! (En la transcripció hi ha errades, en sóc conscient. He intentat copiar i ser el més fidel possible a la gravació.)
1. En quina llengua va estudiar?
En valencià
– No, no. Quan eres menut.
Ah. Pues… en inglés, matemàtiques… Geografia, història… Tot en inglés
2. Sap parlar altres llengües?
A part de l’inglés sé 16 llengües.
– Saps parlar 16 llengües?
Sí: bassa, gesi, pelio, gola, güe, kren, grobo, mandego…
-Però són llengües o dialectes?
Dialectes.
– De quina llengua?
Eixos són els dialectes de la meua llengua, la meua llengua és el kru.
(El kru és el nom que reben les llengües que es parlen en el Níger- Congo. El kru es parla des del sud-est de Libèria fins a la Costa de Marfil.)
3. Com les va aprendre?
Perquè es parlen allí. Això en classe no, les classes eren en inglés. Parlaves allí i parlaves com parlava la gent.
– D’escoltar-les?
Exacte. D’escolar-ho i tu ja, d’eixa forma, t’agarres.
3. Quina és la llengua habitual en la família?
En la meua família es parla kru.
– Ells no saben parlar en valencià?
No, ells no. soles jo he aprés valencià ací.
6. Per quina raó ha acabat vivint a Tavernes de la Valldigna?
Jo? Ara t’ho explique. Libèria estava en problemes… El 1980 va començar un problema de guerra entre nosaltres.
– Guerra Civil?
Guerra Civil. Va començar i anava i parava i tornava i axina axina. Però en l’any 1996 es va fer un torneig de futbol. Havia un jugador que jugava a futbol en Milà, li diuen George Weah. Va fer un equip de futbet i va preparar xics per a un dia d’estos jugar fora, en Espanya. El 1998, antes d’acabar, antes d’acabar la lliga, el torneig, li vaig dir a Weah: “el passaport, el vull.” I diu: “Per què?”. I dic: “Perquè jo no torne allí”. Estava tot molt mal, pel tema de la guerra i això. Però de tot això vaig parlar amb els meus pares. Mon pare em va dir: “Si és p’a fregar i netejar vàters, ací no tornes”. Mon pare ja estava major i no podia… Li va passar una bala per ahí (assenyala el muscle) i no podia moure’s casi. I ma mare va morir per una bomba, sense saber on va quedar enterrâ ella. A mon pare li vaig dir: “Me’n vaig, ací no torne.” Què passa? Que com Libèria estava en guerra, em vaig quedar jo amb el passaport, amb el visat. I van passar tres mesos i demanava jo asilo. I axina ja anys después vaig vindre ací (a Tavernes).
I des d’ahí ja vaig començar a treballar a Alcàsser. Estava set mesos en casa d’un amic en València i jo anava a Alcàsser, a jugar a futbol. Tenia allí un equipet, tenia una habitació… Dos xics i jo, érem tres. I axina pues, la comunitat mos donava menjar. Un dia anava a puesto a demanar menjar. Com Càrites, com ho fa Càrites ara, però això ja… No existia Càrites encara. Mos donava menjar a dos xic i jo. Però perquè ells ja sabien qui era jo, entonces tal dia anava jo, en dilluns.
I vaig començar a collir jo, vaig guanyar diners, vaig començar a ajudar la meua família, els enviava diners també, i allí va començar la vida.
7. Què el/ la va motivar aprendre valencià?
Pues va començar amb el meu nebot, ajudant-lo. Primer en casa, parlant en ell en casa.
– Tu parlant amb ell.
Sí, jo no sabia parlar. I en eixe moment li van portar una xica, que és valenciana valenciana, i eixa xica diu: “Pues no passa res. Com tinc temps jo t’ajudaré.” Eixa xica va baixar i va ensenyar al meu nebot i al mateix temps m’asentava jo també i m’ensenyava.
– Ah, o siga que vos vau ensenyar els dos simultàniament?
Exacte, però ell ja sabia coses perquè anava a l’escola.
9. A banda dels familiars, ha rebut algun altre tipus d’ajuda? M’havies dit abans que havies estat amb una xica que et va ajudar a aprendre el valencià.
Sí, va haver una xica que també va aprendre valencià. Ella no sabia, era molt complicat per a ella. Però al sentir-lo i agradar-li com parlava la gent en valencià, en eixe moment va agarrar confiança. I ella va comprar un llibret, un diccionari, va començar del castellà al valencià. però parlant la gent amb ella, de moment… Era molt lista.
10. Li ha costat aprendre’l?
Costar? A mi no m’ha costat.
– No et va costar?
A mi no, a mi no. Perquè en Alcàsser, tota la gent que està en Alcàsser no parla castellà. Tot el món en valencià. Alcàsser, on van morir les xiquetes, ho saps? Allí diuen: “Bon dia, morenet”, “bon dia negre” i jo: “Negre, què és?” Hahaha (s’assenyala la pell).
– I tu, véns de fora, parles anglés i kru i coneixes tots estos dialectes, i dius que no t’ha costat aprendre el valencià.
Sí, perquè clar… Tot el món parlava en valencià.
– I si ve una persona per exemple, de Madrid, o d’un altre lloc d’Espanya on parlen en castellà i diu que el valencià és difícil d’entendre i d’ensenyar-se?
És molt fàcil. No és difícil. Valencià és fàcil. Si mires valencià i castellà, valencià és fàcil. És molt paregut. Igual com català i valencià, molt paregut.
– És per curiositat, perquè gent de fora ve ací, com és el teu cas, i s’ensenya a parlar en valencià. Però igual ve una persona que, fins i tot pot ser de València, i no sap parlar en valencià…
Sí, això sí…
– I per això voldria saber… Si vosaltres dieu que no és complicat, per què la resta diuen que sí?
Perquè no tenen interés, perquè no vol. Perquè els de fora vénen ací, aprenen valencià… Jo conec a molta gent ací en Tavernes que no sap parlar valencià. I va nàixer ací i no sap valencià.
– Però per què?
Perquè no vol.
11. Per a què l’utilitza habitualment?
Jo el castellà em costa. Jo en la gent parle valencià. Jo tot el temps que porte en València parle en valencià. Si parle en la Guàdia Civil o en la Policia Nacional, hasta que no me diguen: “En castellano, por favor”, jo en valencià. I on vaja jo, jo dic “bon dia”, “bona vesprâ”. Jo dic “Bon dia” i ja: “Colló, este, parla en valencià!”.
12. Li molestava que li parlaren en valencià abans de saber-ne?
No me molestava perquè era un idioma que jo volia aprendre. Entonces, a part del castellà, jo dic… a vore si puc agarrar els dos. I mira, hasta hui per hui. En tu mira…
13. Ara que en sap, té cap impediment a l’hora d’utilitzar-lo?
No, al principi em fea vergonya. Però ara ja no, perquè fallava, no fallava. “On vas?” i jo: “on vas? Eso qué es?” Però ara sí, ara de categoria.
14. Ha tingut algun tipus de problema si ha volgut parlar en valencià? Per exemple, vas a algun lloc i tu parles en valencià, però com veuen que eres estranger, t’han parlat en castellà sabent que parles en valencià?
Sí, mira jo sempre on vaig parle en valencià. I si no ho entén jo dic: “Pues mira, lo siento”. Jo faig una referència: si tu te’n vas a Barcelona, la gent ahí parla català, i en seguida em contesten: “Ah, vale, vale… Perdó. I per què no parles en castellà?” I jo: “Perquè no sé. Hasta en els madrilenyos parle en valencià.”
16. Se sent còmode/a parlant-lo?
Súper cómodo. Hasta p’a entrenar als xiquets parle en valencià.
– I sents que el valencià també és la teua llengua?
Pues clar! Sí, perquè algunes paraules si no les dius en valencià en inglés no saps com es diuen i ja sé moltes paraules en valencià.
17. Li agrada?
Tu què creus! Hahah.
– Jo diria que sí, però…
Home, pues ja està! Ei, clar que m’agrâ!
– I per què?
Per què? Perquè és un idioma que mai havia conegut i m’ha fet força força, al principi hasta ara i no he pogut deixar-lo ja. No sé per què. M’agrâ molt. El valencià m’agrâ molt. Més que el castellà, eh?
18. Creu que saber valencià li ha facilitat conviure en una comunitat valencianoparlant? O pel contrari l’aprenentatge no ha servit per a res?
Molt, molt. Moltes coses. Barbaritats. Moltes coses. El valencià m’ha donat l’oportunitat de parlar amb gent, perquè ells s’han donat conter que jo parle en valencià. i p’al tema de la faena no n’hi ha problema, perquè saben que parle en valencià. ho has vist el currículum que posa que sé valencià? Posa valencià i tot, inglés…
I això, parlar valencià… Mira! Per parlar valencià jo vaig treballar en una fàbrica d’asfalt, 5 anys, per parlar valencià… M’ha facilitat molt, molt… I jo vaig a un altre puesto i parle en valencià. Mira, te vaig a contar una cosa:
Jo festejava en una xica. Li diuen Isabel. D’això estem parlant del 2004, en València, ella i jo. Els dos. I ella anava mirant cosetes i jo al costat en una tenda. I van vindre dos policies i ells: “Hola. Buenas tardes”, i jo: “Bona “asprâ”. I es van quedar (cara de sorpresa)… Hahaha. i… “Documentación, por favor.”, i jo li conteste: “Per què?” Volent saber… i dic: “Espera un moment”. I en eixe moment que anava jo a clavar la mà en la butxaca ve la meua nòvia i diu: “Carinyo, què passa?” I saps què va passar… Els policies… “No, no, nada… Déjalo estar”. Tu com ho veus? Hahaha. Això no ho oblidaré mai. Li ho vaig explicar a la meua ex-cunyâ que era policia i hasta ella no ho entén. Si comences una cosa acaba-la, no la deixes a mitat… Queden molt mal, molt mal.
19. Quan se li adreça a algú en castellà, li sol respondre en valencià o en castellà?
Això ells tot en castellà, i jo estava contestant-los en valencià.
21. La xarxa d’amics i amigues amb qui es relaciona, parlen valencià o castellà?
En valencià. Això sí que està clar.
22. I l’última ja: arguments a favor o en contra de l’aprenentatge del valencià?
A favor.
– I quins arguments donaries tu? Si ve un amic teu de Libèria i et diu: “Per què he d’aprendre valencià?”, tu que li respondries?
Tu t’has d’ensenyar valencià perquè no saps on acabaràs en el món. On vages. Has de saber l’idioma que es parla en cada puesto. Per lo menos algo, algo! Si tu dius que t’agrâ la paella, com diries tu això en valencià? Si no saps! I tot això és en valencià. Para integrar-se en la gent, en la comunitat i en tot.
– Tu creus que si no hagueres parlat en valencià t’hagueres integrat igual?
No, no. Si no saps valencià… Hauria anat a un altre puesto. Si no m’agradara el valencià no estaria ací.
– Te n’hauries anat a un altre lloc?
Claro, perquè ací és tot en valencià. Com aprendries? A mi me agrâ el valencià. més que el castellà. Jo en la gent, valencià.
En definitiva, aquesta entrevista podria ser un clar exemlple que il•lustra quina és la realitat sociolingüística valenciana. En promocionar un poc la llengua i en fer-la necessària, la gent l’aprendre. Pot servir PERFECTÍSSIMAMENT per a rebatre a més d’un els arguments en contra del manteniment, promoció i ús del valencià. El problema apareix quan es fa de la llengua d’un poble una eina de manipulació política, sobretot dels sectors més conservadors i contraris a la unitat i a la normalització lingüística. Una llengua és cultura, és enriquiment.
I tot açò juga en contra de més d’un i d’una que es capfica a desprestigiar una llengua que, en massa ocasions, no parla. O tenen el defecte de parlar-ho. Defecte és no defensar el que és teu i el que et caracteritza, el que t’identifica i et diferencia de la resta. I són diferències bones, no cal que en parlem. I no, no cal que en parlem però ho diré: ser bilingüe és un privilego, et permet analitzar les diferents òptiques de tot i, com ja sabreu, et facilita l’adquisició de coneixements en una tercera, quarta, cinquena llengua… Les que vulgueu aprendre. I la gent sembla que, en lloc de potenciar-ho prefereix eliminar-ho, reduir la llengua al no-res, a l’anècdota d’un bar, a les quatre parets d’una casa, al folklore d’una terra que parla, viu, respira, camina i estima en valencià.
Fellonies i atzucacs mentals 