La integració i la utilitat, principals motors d’aprenentatge

Arran de la comunicació del passat 8 de juliol de 2015 en el XVIIé Col·loqui Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), he transcrit una de les entrevistes que vaig fer servir per a la comunicació “La reversibilitat lingüística: un estudi de cas a la Valldigna”. Per a aquells que no ho sapigueu, la “reversibilitat lingüística” és la introducció d’una llengua, en aquest cas el valencià, dins de la llar, com a L2 o com a L3.
A partir d’ací es va dissenyar i es va dur a terme una proposta de recerca al meu poble, Tavernes de la Valldigna que, tanmateix, seria aplicada amb una òptica diferent, en sentit invers. Això és: en lloc de parlar d’aquesta reintroducció de majors a menuts s’hi va estudiar de menuts a majors.
La recerca es va centrar en famílies immigrants que tingueren una L1 diferent al valencià en el moment de l’arribada i, a més, havien de tenir algun membre de la família que li hagués ensenyat a parlar en valencià. No vos explicaré, però, la metodologia que vaig fer servir ni els resultats que vaig obtindre. Allò significatiu és la informació que obtenim a partir del text que tot seguit vos expose. Abans vos explicaré perquè he escollit aquesta entrevista i perquè la considere força significativa.
La història de vida que ara llegireu és la de Michael Wreh, un veí liberià de 36 anys que, fugint de la guerra civil intermitent del seu país, va acabar vivint a València i, posteriorment, aprenent-ne la llengua. Michael destaca, en diverses ocasions, que gràcies al valencià ha aconseguit coses que mai hauria imaginat: li ha donat oportunitats, amics, una nova família, etc.
Com veieu, ell és un dels molts nouvinguts que arriben a terres valencianes sense saber ni “mu” de la llengua. Habitualment, el col•lectiu immigrant sol adquirir competències en castellà i, rarament, en valencià. En aquest cas, però, l’entrevistat va assegurar que gràcies al coneixement del valencià va trobar feina. No li va importar aprendre’l perquè sabia que per a integrar-se en la comunitat tard o d’hora l’havia d’aprendre. Com ell, hi ha un gran nombre de nouvinguts que entenen que, per a integrar-se al 100% i ser “un més” de la comunitat, han d’aprendre la llengua del país d’arribada o, si més no, entendre-la i tindre’n nocions bàsiques.
Aquesta entrevista la vaig fer el mateix dia en què la diputada de les Corts Valencianes, Carolina Punset, va afirmar que el valencià era “una lengua inútil” i que aprendre-la era “volver a la aldea”. Com molts altres, em vaig posar les mans al cap. Després, però, vaig comprendre que la ignorància de la gent no mereixia la meua atenció, i vaig decidir oblidar-me’n. Bé, oblidar-me’n mentre no entrava a les xarxes socials que, fins avui, continuen fent-ne ressò.
Tal com anava dient-vos, aquesta i una altra entrevista les vaig fer el mateix dia en què la diputada de C’S va treure’s la carasseta i va mostrar l’autoodi de què tant de temps parlàvem. Aquest veí de Tavernes, a més, és el meu veí, vivim porta a porta. Sabia que ell parlava valencià i que, a més, també l’utilitzava amb castellanoparlants. Així, algunes de les respostes de les qüestions ja les intuïa més o menys. Ara bé, algunes de les anècdotes i declaracions que hi va fer em deixaren bocabadada.
Sé que el text un poc extens, però vos assegure que paga la pena perdre (o no) 5 minuts de la vostra vida en xarxa i llegir-la. Aquells que estimeu la llengua tant com jo podeu imaginar com em vaig sentir en acabar-la. No té pèrdua, vos ho assegure. Aquest seria, com veureu, un dels molts exemples en què, contràriament al que predicava la senyora (?) Punset, la llengua, el català, el nostre estimadíssim valencià, ha estat clau, importantíssim, imprescindible, més que útil, etc. en la vida d’un individu i, a més, li ha permés arribar més enllà del que havia arribat a imaginar. Seria un gran exemple per a “callar-li la boca” a més d’un.
Després de la reflexió i “desfogamenta”, perquè no admetre-ho, i tornant al tema de l’entrevista, voldria destacar que, una vegada iniciada la conversa, vaig tindre l’oportunitat de poder llegir algunes de les anotacions que Michael tenia sobre la taula. Es tractava d’un munt de fulls solts en què hi havia anotades algunes dades sobre els pròxims tornejos que anava a organitzar. Totes estaven en valencià, no hi havia res en castellà. Per últim, els anys que porta vivint a València no han estat en va i, tal com llegireu, una prova fefaent n’és el lèxic que gasta, és típicament valencià (festejar, “de categoria”, etc.) i, fonèticament, és fidel a la essa sonora i a l’harmonia vocàlica. És AMOR sentir-lo parlar.
Sense ànim de distreure-vos més, vos deixe la transcripció de entrevista. Si algú volguera escoltar-la solament ha de demanar-me-la. Gaudiu-la! (En la transcripció hi ha errades, en sóc conscient. He intentat copiar i ser el més fidel possible a la gravació.)

1. En quina llengua va estudiar?
En valencià

– No, no. Quan eres menut.
Ah. Pues… en inglés, matemàtiques… Geografia, història… Tot en inglés

2. Sap parlar altres llengües?
A part de l’inglés sé 16 llengües.

– Saps parlar 16 llengües?
Sí: bassa, gesi, pelio, gola, güe, kren, grobo, mandego…

-Però són llengües o dialectes?
Dialectes.

– De quina llengua?
Eixos són els dialectes de la meua llengua, la meua llengua és el kru.
(El kru és el nom que reben les llengües que es parlen en el Níger- Congo. El kru es parla des del sud-est de Libèria fins a la Costa de Marfil.)

3. Com les va aprendre?
Perquè es parlen allí. Això en classe no, les classes eren en inglés. Parlaves allí i parlaves com parlava la gent.

– D’escoltar-les?
Exacte. D’escolar-ho i tu ja, d’eixa forma, t’agarres.

3. Quina és la llengua habitual en la família?
En la meua família es parla kru.

– Ells no saben parlar en valencià?
No, ells no. soles jo he aprés valencià ací.

6. Per quina raó ha acabat vivint a Tavernes de la Valldigna?
Jo? Ara t’ho explique. Libèria estava en problemes… El 1980 va començar un problema de guerra entre nosaltres.

– Guerra Civil?
Guerra Civil. Va començar i anava i parava i tornava i axina axina. Però en l’any 1996 es va fer un torneig de futbol. Havia un jugador que jugava a futbol en Milà, li diuen George Weah. Va fer un equip de futbet i va preparar xics per a un dia d’estos jugar fora, en Espanya. El 1998, antes d’acabar, antes d’acabar la lliga, el torneig, li vaig dir a Weah: “el passaport, el vull.” I diu: “Per què?”. I dic: “Perquè jo no torne allí”. Estava tot molt mal, pel tema de la guerra i això. Però de tot això vaig parlar amb els meus pares. Mon pare em va dir: “Si és p’a fregar i netejar vàters, ací no tornes”. Mon pare ja estava major i no podia… Li va passar una bala per ahí (assenyala el muscle) i no podia moure’s casi. I ma mare va morir per una bomba, sense saber on va quedar enterrâ ella. A mon pare li vaig dir: “Me’n vaig, ací no torne.” Què passa? Que com Libèria estava en guerra, em vaig quedar jo amb el passaport, amb el visat. I van passar tres mesos i demanava jo asilo. I axina ja anys después vaig vindre ací (a Tavernes).
I des d’ahí ja vaig començar a treballar a Alcàsser. Estava set mesos en casa d’un amic en València i jo anava a Alcàsser, a jugar a futbol. Tenia allí un equipet, tenia una habitació… Dos xics i jo, érem tres. I axina pues, la comunitat mos donava menjar. Un dia anava a puesto a demanar menjar. Com Càrites, com ho fa Càrites ara, però això ja… No existia Càrites encara. Mos donava menjar a dos xic i jo. Però perquè ells ja sabien qui era jo, entonces tal dia anava jo, en dilluns.
I vaig començar a collir jo, vaig guanyar diners, vaig començar a ajudar la meua família, els enviava diners també, i allí va començar la vida.

7. Què el/ la va motivar aprendre valencià?
Pues va començar amb el meu nebot, ajudant-lo. Primer en casa, parlant en ell en casa.

– Tu parlant amb ell.
Sí, jo no sabia parlar. I en eixe moment li van portar una xica, que és valenciana valenciana, i eixa xica diu: “Pues no passa res. Com tinc temps jo t’ajudaré.” Eixa xica va baixar i va ensenyar al meu nebot i al mateix temps m’asentava jo també i m’ensenyava.

– Ah, o siga que vos vau ensenyar els dos simultàniament?
Exacte, però ell ja sabia coses perquè anava a l’escola.

9. A banda dels familiars, ha rebut algun altre tipus d’ajuda? M’havies dit abans que havies estat amb una xica que et va ajudar a aprendre el valencià.
Sí, va haver una xica que també va aprendre valencià. Ella no sabia, era molt complicat per a ella. Però al sentir-lo i agradar-li com parlava la gent en valencià, en eixe moment va agarrar confiança. I ella va comprar un llibret, un diccionari, va començar del castellà al valencià. però parlant la gent amb ella, de moment… Era molt lista.

10. Li ha costat aprendre’l?
Costar? A mi no m’ha costat.

– No et va costar?
A mi no, a mi no. Perquè en Alcàsser, tota la gent que està en Alcàsser no parla castellà. Tot el món en valencià. Alcàsser, on van morir les xiquetes, ho saps? Allí diuen: “Bon dia, morenet”, “bon dia negre” i jo: “Negre, què és?” Hahaha (s’assenyala la pell).

– I tu, véns de fora, parles anglés i kru i coneixes tots estos dialectes, i dius que no t’ha costat aprendre el valencià.
Sí, perquè clar… Tot el món parlava en valencià.

– I si ve una persona per exemple, de Madrid, o d’un altre lloc d’Espanya on parlen en castellà i diu que el valencià és difícil d’entendre i d’ensenyar-se?
És molt fàcil. No és difícil. Valencià és fàcil. Si mires valencià i castellà, valencià és fàcil. És molt paregut. Igual com català i valencià, molt paregut.

– És per curiositat, perquè gent de fora ve ací, com és el teu cas, i s’ensenya a parlar en valencià. Però igual ve una persona que, fins i tot pot ser de València, i no sap parlar en valencià…
Sí, això sí…

– I per això voldria saber… Si vosaltres dieu que no és complicat, per què la resta diuen que sí?
Perquè no tenen interés, perquè no vol. Perquè els de fora vénen ací, aprenen valencià… Jo conec a molta gent ací en Tavernes que no sap parlar valencià. I va nàixer ací i no sap valencià.

– Però per què?
Perquè no vol.

11. Per a què l’utilitza habitualment?
Jo el castellà em costa. Jo en la gent parle valencià. Jo tot el temps que porte en València parle en valencià. Si parle en la Guàdia Civil o en la Policia Nacional, hasta que no me diguen: “En castellano, por favor”, jo en valencià. I on vaja jo, jo dic “bon dia”, “bona vesprâ”. Jo dic “Bon dia” i ja: “Colló, este, parla en valencià!”.

12. Li molestava que li parlaren en valencià abans de saber-ne?
No me molestava perquè era un idioma que jo volia aprendre. Entonces, a part del castellà, jo dic… a vore si puc agarrar els dos. I mira, hasta hui per hui. En tu mira…

13. Ara que en sap, té cap impediment a l’hora d’utilitzar-lo?
No, al principi em fea vergonya. Però ara ja no, perquè fallava, no fallava. “On vas?” i jo: “on vas? Eso qué es?” Però ara sí, ara de categoria.

14. Ha tingut algun tipus de problema si ha volgut parlar en valencià? Per exemple, vas a algun lloc i tu parles en valencià, però com veuen que eres estranger, t’han parlat en castellà sabent que parles en valencià?
Sí, mira jo sempre on vaig parle en valencià. I si no ho entén jo dic: “Pues mira, lo siento”. Jo faig una referència: si tu te’n vas a Barcelona, la gent ahí parla català, i en seguida em contesten: “Ah, vale, vale… Perdó. I per què no parles en castellà?” I jo: “Perquè no sé. Hasta en els madrilenyos parle en valencià.”

16. Se sent còmode/a parlant-lo?
Súper cómodo. Hasta p’a entrenar als xiquets parle en valencià.

– I sents que el valencià també és la teua llengua?
Pues clar! Sí, perquè algunes paraules si no les dius en valencià en inglés no saps com es diuen i ja sé moltes paraules en valencià.

17. Li agrada?
Tu què creus! Hahah.

– Jo diria que sí, però…
Home, pues ja està! Ei, clar que m’agrâ!

– I per què?
Per què? Perquè és un idioma que mai havia conegut i m’ha fet força força, al principi hasta ara i no he pogut deixar-lo ja. No sé per què. M’agrâ molt. El valencià m’agrâ molt. Més que el castellà, eh?

18. Creu que saber valencià li ha facilitat conviure en una comunitat valencianoparlant? O pel contrari l’aprenentatge no ha servit per a res?
Molt, molt. Moltes coses. Barbaritats. Moltes coses. El valencià m’ha donat l’oportunitat de parlar amb gent, perquè ells s’han donat conter que jo parle en valencià. i p’al tema de la faena no n’hi ha problema, perquè saben que parle en valencià. ho has vist el currículum que posa que sé valencià? Posa valencià i tot, inglés…
I això, parlar valencià… Mira! Per parlar valencià jo vaig treballar en una fàbrica d’asfalt, 5 anys, per parlar valencià… M’ha facilitat molt, molt… I jo vaig a un altre puesto i parle en valencià. Mira, te vaig a contar una cosa:
Jo festejava en una xica. Li diuen Isabel. D’això estem parlant del 2004, en València, ella i jo. Els dos. I ella anava mirant cosetes i jo al costat en una tenda. I van vindre dos policies i ells: “Hola. Buenas tardes”, i jo: “Bona “asprâ”. I es van quedar (cara de sorpresa)… Hahaha. i… “Documentación, por favor.”, i jo li conteste: “Per què?” Volent saber… i dic: “Espera un moment”. I en eixe moment que anava jo a clavar la mà en la butxaca ve la meua nòvia i diu: “Carinyo, què passa?” I saps què va passar… Els policies… “No, no, nada… Déjalo estar”. Tu com ho veus? Hahaha. Això no ho oblidaré mai. Li ho vaig explicar a la meua ex-cunyâ que era policia i hasta ella no ho entén. Si comences una cosa acaba-la, no la deixes a mitat… Queden molt mal, molt mal.

19. Quan se li adreça a algú en castellà, li sol respondre en valencià o en castellà?
Això ells tot en castellà, i jo estava contestant-los en valencià.

21. La xarxa d’amics i amigues amb qui es relaciona, parlen valencià o castellà?
En valencià. Això sí que està clar.

22. I l’última ja: arguments a favor o en contra de l’aprenentatge del valencià?
A favor.

– I quins arguments donaries tu? Si ve un amic teu de Libèria i et diu: “Per què he d’aprendre valencià?”, tu que li respondries?
Tu t’has d’ensenyar valencià perquè no saps on acabaràs en el món. On vages. Has de saber l’idioma que es parla en cada puesto. Per lo menos algo, algo! Si tu dius que t’agrâ la paella, com diries tu això en valencià? Si no saps! I tot això és en valencià. Para integrar-se en la gent, en la comunitat i en tot.

– Tu creus que si no hagueres parlat en valencià t’hagueres integrat igual?
No, no. Si no saps valencià… Hauria anat a un altre puesto. Si no m’agradara el valencià no estaria ací.

– Te n’hauries anat a un altre lloc?
Claro, perquè ací és tot en valencià. Com aprendries? A mi me agrâ el valencià. més que el castellà. Jo en la gent, valencià.

En definitiva, aquesta entrevista podria ser un clar exemlple que il•lustra quina és la realitat sociolingüística valenciana. En promocionar un poc la llengua i en fer-la necessària, la gent l’aprendre. Pot servir PERFECTÍSSIMAMENT per a rebatre a més d’un els arguments en contra del manteniment, promoció i ús del valencià. El problema apareix quan es fa de la llengua d’un poble una eina de manipulació política, sobretot dels sectors més conservadors i contraris a la unitat i a la normalització lingüística. Una llengua és cultura, és enriquiment.
I tot açò juga en contra de més d’un i d’una que es capfica a desprestigiar una llengua que, en massa ocasions, no parla. O tenen el defecte de parlar-ho. Defecte és no defensar el que és teu i el que et caracteritza, el que t’identifica i et diferencia de la resta. I són diferències bones, no cal que en parlem. I no, no cal que en parlem però ho diré: ser bilingüe és un privilego, et permet analitzar les diferents òptiques de tot i, com ja sabreu, et facilita l’adquisició de coneixements en una tercera, quarta, cinquena llengua… Les que vulgueu aprendre. I la gent sembla que, en lloc de potenciar-ho prefereix eliminar-ho, reduir la llengua al no-res, a l’anècdota d’un bar, a les quatre parets d’una casa, al folklore d’una terra que parla, viu, respira, camina i estima en valencià.

La violència simbòlica contra la dona

Des d’una perspectiva de llarga durada i des d’una òptica històrica, social i, sobretot, religiosa, la dona sempre ha estat situada un graó inferior a l’home. Per què? Si fem un breu repàs a la història del món occidental, des que Eva va mossegar la famosa poma del Paradís i va condemnar la resta de la humanitat al sofriment [sic], la imatge de la dona s’ha vist desgastada. La misogínia, aspecte molt tractat també des del punt de vista literari, n’és un clar exemple. Ja des del segle XV amb Jaume Roig es tractava la dona com un ésser brut, mentider, maleducat, pudorós, a qui desheretaven perquè no era digne de viure més enllà de les quatre parets d’un convent. Després, hi havia l’intercanvi de la dona a canvi d’aliments, bestiar, terres, etc. És a dir, la dona s’emprava com a moneda de canvi sempre amb finalitats lucratives.
Amb el pas dels segles, però, sembla que tot açò s’haja diluït, que la ment de la societat i el tractament cap a la dona haja evolucionat paulatinament i simultània juntament amb els avanços de la societat. Açò, si més no, és cert. Tanmateix, aquest odi i proclama de la dona com a ésser inferior, com a “sexe dèbil”, es manté vigent a hores d’ara i es materialitza de diferents formes. Nosaltres en som testimonis diaris, i no cal gratar massa per a comprovar-ho:
1. El sexisme latent en els anuncis de televisió en són un clar exemple: els productes de neteja, de color rosa, i la mà que neteja resulta ser femenina; els anuncis de productes per a la cura de majors i menuts, estan protagonitzats per dones; els tractaments d’imatge (cabells, operacions d’estètica, règims, etc.) solament són per a dones; i els anuncis de vehicles, solament són protagonitzats per dones si es tracta de cotxes amb mida relativament reduïda i amb facilitat per a ser aparcats. Les campanyes nadalenques protagonitzen una de les escomeses més evidents: les joguines de bebés i de cuines rosa per a elles; els cotxes, les pistoles i les pilotes per a ells; les imatges dels perfums són dones amb una manca evident d’indumentària o amb sobrecàrregues cromàtiques facials.
2. Les revistes femenines són contenidors del masclisme disfressat amb consells en què s’advoca per una cura extrema dels cabells, per quines peces de roba i quins accessoris cal portar, pel maquillatge que s’ha de portar i, molt important, com s’ha de posar, a fi de no semblar un bufó; i sobre les mesures (90-60-90) que una “dona 10” ha de tenir. Qualsevol aspecte que se n’isca d’aquests paràmetres ja és vist com inusual, com estrafolari. S’empra, doncs, la dona com un “maniquí d’expositor” on tot hi cap i a partir del qual poden extraure tot tipus de benefici.
3. Les diferències salarials i la impossibilitat en algunes empreses que la dona ocupe els càrrecs superiors és un altre exemple de violència simbòlica. D’altra banda, destaca l’existència d’un Ministeri d’Igualtat en què, irònicament, el número d’homes quasi triplica el número de dones que en formen part. Aquest Ministeri, doncs, és un altre exemple bastant simptomàtic del que la societat ha anat i continua arrastrant, per bé com s’interpreta com a necessaris la creació i el manteniment d’un ministeri en què es regulen aquestes desigualtats socials.
Tots aquests exemples són, doncs, la prova fefaent que aquesta actitud de menyspreu i relegació continua viva tot i que es manifeste diferenciadament i amb uns nivells d’obvietat relativament més baixos. Aquesta imatge que es ven dia rere dia legitima, d’una banda, els “atacs” amb comentaris del tipus “Si eres xica, per què no portes tacó? No et maquilles?”; i, d’altra banda, la inconsciència i manifestació, en moltes ocasions, indeliberada d’aquestes opinions, per bé com són aspectes que han arrelat en el sí més profund de la societat i que, en molts casos, romanen inalterables.
El problema apareix quan la violència simbòlica ultrapassa els límits preestablerts socialment i desemboca en violència psicològica o física, això és, en la violència de gènere. En el món occidental sí que hi ha un conjunt de lleis que regulen les llibertats i els drets de les dones. Ara bé, en altres països on la cultura es diferencia notablement de l’occidental, aquestes lleis i drets són inexistents, de manera que aquesta violència tendeix a manifestar-se més obertament i violenta. A tall d’exemple hi ha el burka, que prohibeix completament la visibilitat de la dona a tots els nivells, o, tot i semblar arcaic, la possibilitat de bescanviar dones per animals.
Aquesta obsessió a barrinar la ment de la societat, malauradament, ha anat instal•lant-se en la ment del col•lectiu femení que, a llarg termini, ha acaba “obeint” i “acatant” les etiquetes que socialment els han anat col•locant. Això no obstant, aquestes etiquetes i tractaments es consideren “normals” i ni tan sols es planteja el dubte de si realment es vol “obeir” o no, sinó que automàticament s’acata com quelcom que sempre ha estat reglat de la mateixa forma i, com que així ho marca la societat, s’ha de continuar amb aquesta tendència.
Així, darrere d’aquesta violència simbòlica cap a la dona no hi ha solament la inculcació d’idees i d’insensateses que han anat dient-se generació rere generació, sinó l’assimilació i interiorització d’aquestes idees per part del col•lectiu que, com s’ha dit abans, consideren aquest tractament “normal” i habitual en una societat tan avançada (?) com l’occidental. Per últim, val a dir que, en termes generals -tot i que mai no s’ha de generalitzar- la societat imposa i impugna la dona, i la tracta com un reflex del que, de fa segles cap ací, ha anat manifestant: com un objecte dèbil, manejable i que acata sense replantejar-se’n ni qüestionar-se’n les conseqüències.

Què ens queda ?

Fruit de les pràctiques i del treball de recerca i d’investigació  que he fet al meu poble (Tavernes de la Valldigna), vos deixe algunes de les conclusions a què he arribat després de comprovar i comparar un fum de dades. La recerca pretenia aprofundir sobre l’ús del valencià, tant en l’àmbit oral com en l’escrit, així com en les actituds lingüístiques i en el significat social que se’n té en el petit comerç a partir d’observacions i d’una sèrie de qüestions que els comerciants havien de respondre. Així, l’alternança, la barreja i el canvi de codi han estat els fenòmens lingüístics que he estudiat,  juntament amb altres trets socials que més endavant tractaré, a fi d’arribar a les conclusions que just baix vos expose.

Vos en faig un resum breu: de la totalitat dels negocis que hi ha a la localitat, solament s’han investigat part d’aquests, per tal com per qüestions de temps i altres raons no ha estat possible fer-ne un estudi global. D’altra banda, gran superfícies (Mercadona, Consum, etc.) i els negocis de la platja tampoc n’han format part: en el cas de les grans superfícies, estan regits per una política lingüística que els ve ja marcada; en el cas dels de la platja, no serien representatius de la realitat lingüística local, ja que durant el període estival el turisme obliga els comerciants a adequar-se a les necessitats comunicatives i, per tant, l’ús del valencià queda notablement reduït.  De la resta de metodologia no vos en parlaré, ja que entenc que l’important són els resultats i les conclusions finals, més que no el procés i metodologia que he fet servir.

Així doncs, passe a allò que realment (a algú li) interessa(rà):

En l’àmbit oral es mostra un ús evident del valencià per damunt del castellà en el 90% dels casos. Açò es dóna perquè és la llengua de la majoria dels comerciants i dels clients, tot i no ser veïns de la localitat, i perquè és el codi més utilitzat entre els comerciants en la localitat. Ara bé, aquest ús es veu força reduït quan algun dels clients empra un altre codi. En aquests casos i segons les dades de les enquestes, gairebé la meitat dels individus asseguren mantenir el valencià, independentment de la llengua del client. Aquesta dada no és sinó falsa, ja que, a partir de l’observació directa, s’ha percebut que el percentatge de comerciants que canvien de codi (valencià- castellà o altres llengües) és més elevat. Així, no hi ha correspondència entre l’actitud que es manifesta i l’ús subsegüent que se’n fa. Una de les dades més cridaneres ha estat la justificació del canvi de codi: per educació cap al client, deixant en un rang inferior l’ús de la pròpia llengua i, per tant, la imatge que se’n desprén. Tanmateix, com mostren les respostes, en la majoria dels casos no es tracta d’eleccions amb rerefons ideològic, sinó que, més aviat, responen a tries indeliberades en el fons de les quals hi ha l’interés per mantenir la imatge del negoci i la fidelitat dels clients.

En altres casos i avançant les conclusions sobre l’àmbit escrit, s’ha afirmat que l’ús del valencià pot perjudicar el negoci, per tal com hi ha molts clients que tenen cap competència en aquesta llengua i, llavors, pot desembocar en el rebuig cap al seu negoci: el valencià es limita a la privacitat i se n’evita l’ús públic, perquè no el consideren adequat.

Un dels altres aspectes a comentar és la preferència lingüística dels comerciants en exercir el rol de clients: si en la majoria dels casos canvien de codi en benefici dels negocis, les enquestes mostren preferència per l’atenció en valencià quan exerceixen el paper de clients. Tanmateix, asseguren que “poden utilitzar la llengua que vulguen”. Cal destacar el malestar general que desperta en alguns comerciants ser atesos en castellà en negocis en què el comerciant utilitza el valencià habitualment. Arribats ací, podria entendre’s la “irritació” provocada per l’atenció en valencià a aquells que utilitzen un codi diferent. Això no obstant, es tracta de diferents sentiments, ja que en el domini lingüístic valencià l’atenció és, o hauria de ser, en aquesta llengua i, llavors, l’ús d’un altre codi respon a altres factors.

Quant a l’àmbit escrit, l’ús del valencià disminueix dràsticament. Si en l’atenció oral representa el 90%, en aquest àmbit solament és utilitzat pel 37% dels comerços. Aquesta dada es justifica per la manca de competència escrita en valencià dels comerciants. És, si més no, una dada cridanera, que pot justificar-se per l’edat dels comerciants. El 44% dels comerciants tenen entre 40 i 50 anys, de manera que els ha estat impossible escolaritzar-se en valencià i, en aquest sentit, el castellà passa a ser la seua llengua escrita habitual. Aquest desconeixement, en alguns dels casos, es veu contrarestat per l’interés mostrat per l’adquisició d’aquesta competència, per sentir la llengua com a pròpia i com a tret identificatiu que els diferencia de la resta.

El sector comercial també ha estat clau a l’hora d’establir quina és la llengua que s’empra. En el petit comerç, així com en altres professionals (farmàcies, estudis de fotografia, estancs, òptiques, etc.) que es troben subordinats a entitats superiors, és el castellà la llengua que s’utilitza, sobretot en allò referent a l’escriptura. Així, igual que en el cas dels supermercats i altres professionals que s’han deixat de banda en l’estudi, aquestes tries o preferències d’ús responen a altres polítiques lingüístiques i, per tant, obeeixen una sèrie de factors específics en cadascun dels casos. 

Aquest és un dels punts que, si bé ja en deduïa les respostes, gràcies a les enquestes vaig aconseguir “eixir del dubte”:

Un dels punts a destacar és la necessitat quant a la disposició de més recursos: un 39,7% afirma que, si disposara de més recursos, l’ús del valencià augmentaria, almenys en aquest sector. Les dificultats quant al lèxic, fraseologia i traducció del castellà són els principals obstacles que n’impedeixen l’ús. Això no obstant, un baix percentatge assegura que res no motiva l’ús del valencià sinó la voluntat del comerciant, independentment dels recursos de què dispose i de les ajudes econòmiques que puga rebre com a compensació. (No puc estar-hi més d’acord.)

També es va investigar l’ús del valencià en la xarxa, en cas que el negoci disposara de pàgina web o algun altre tipus de referència.

Quant a la presència del valencià en la xarxa, més de la meitat dels que disposen de pàgina web la tenen disponible en aquesta llengua. La resta afirma que no és necessari l’ús del valencià a la xarxa si ja està disponible en castellà, perquè aquells que la consulten possiblement no l’entenguen. Així mateix, implícitament es manifesta la idea que el valencià no pot tenir projecció més enllà del localisme, de la regió o territori en què s’hi parla. Aquells que disposen de pàgina web en castellà i no pretenen incorporar el valencià, és per aquesta mateixa raó: consideren que més enllà del domini lingüística valencià no els podran entendre, la qual cosa es projecta com un reduccionisme lingüístic a nivell local, en aquests casos.

Les ajudes per l’ús del valencià de l’Ajuntament també s’han investigat:

Alguns dels comerços observats són relativament nous i, per aquesta raó, desconeixen les ajudes. Tot i això, s’han mostrat receptius quant a la idea de rebre compensació econòmica a canvi d’utilitzar el valencià en els seus negocis. D’entre el percentatge que les coneix, solament una quarta part n’és o n’ha sigut beneficiària, al·legant raons econòmiques. És cridaner que veïns amb competències lingüístiques en valencià no s’hagen decidit a utilitzar-lo per voluntat pròpia, sinó perquè a canvi en rebien una compensació econòmica. Ara bé, part del percentatge dels comerços que han sol•licitat l’ajuda afirmen haver-la sol•licitat perquè també és beneficiós per a la llengua, perquè pot tenir un bon impacte social entre els veïns de la localitat. Altrament, un alt percentatge dels que no l’han sol•licitada, asseguren que no ho han fet perquè, independentment de l’ajuda, pretenien utilitzar el valencià en el seu negoci.

Després d’analitzar les dades de les enquestes i de la resta de tècniques escollides per a estudiar la mostra i fer-ne balanç, he arribat a una visió global del significat social del valencià en els comerços de la localitat.

En primer lloc, les tries i canvis lingüístics quan es presenta un client amb un codi lingüístic diferent: el comerciant considera important el valencià, perquè li pertany i és un dels trets que el caracteritza com a valencià; no obstant açò, canvia al codi del client en la majoria dels casos, independentment de si aquest parla o entén o no el valencià. En aquest casos, tot i que inconscientment, el comerciant situa el valencià en un graó inferior a la llengua en qüestió i es dóna una visió pejorativa de l’ús del valencià: si els propis parlants en fan ús, els nouvinguts tampoc ho faran, perquè és considerada una llengua amb menys prestigi que les altres, una llengua amb què no es poden dur a terme transaccions comercials. No hi ha, però, rerefons ideològic en la majoria dels casos, però s’entreveu que no es considera una llengua suficientment valuosa i potent com per a dur a terme un intercanvi comunicatiu. No cal dir que aquestes eleccions són les que projecten cap a l’exterior aquesta “visió” de menyspreu cap a la llengua pròpia i, en conseqüència, també l’odi o rebuig i reticències d’ús en gran part dels àmbits.

Cal destacar que altres mostren interés i certa preocupació quant a l’ús i percepció del valencià. No és privatiu o propi del sector de comerciants més joves, sinó que comerciants més majors també han mostrat interés per la normalització i polítiques que podrien ser beneficioses per a la llengua. En aquests casos, els subjectes que en fan un ús habitual en el seu negoci, independentment de la llengua del client i intenten donar-li una visió més enllà del localisme i l’especificitat.

Així doncs, es conclou que, d’una banda, gran part dels comerços consideren important la seua llengua, però no en fan un ús escaient o conseqüent, en la majoria dels casos involuntàriament; d’altra banda, un percentatge, representat per una gran minoria, també considera important la seua llengua i, per aquest motiu, en fa ús en la majoria de les interaccions comerciant- client. Hi ha, per tant, coincidència quant a la rellevància que se li dóna a la llengua pròpia, però divergències i objeccions quant a l’ús. Tal com s’ha vist, allò que preval és l’atenció al client i la imatge que es dóna del negoci indistintament de la llengua s’hi empre. Així, no són les ajudes econòmiques el punt clau a l’hora de fer ús d’una llengua o d’una altra, sinó, més aviat, l’acceptació dels clients, la disponibilitat dels recursos necessaris, en l’àmbit que ens ateny, i, principalment, la voluntat  i interés quant a la normalització i ús del valencià dels comerciants.

Aquestes són les conclusions a què he arribat. M’agradaria, per últim, destacar i compartir alguns dels comentaris i “confessions” que feien els comerciants, molts dels quals m’han deixat bocabadada. Si bé alguns es referien al valencià com a “problema en l’estudi perquè impedeix l’aprenentatge del castellà” o “és una llengua que no s’hauria de gastar en el comerç ni de cara al públic, perquè segur que et perjudica el negoci”, altres comentaven que “no han tingut l’oportunitat i la sort d’estudiar en valencià com els joves”, que “res no els agradaria més que aprendre a escriure la seua llengua” i que “el valencià és el que ens diferencia de la resta. Si no el parlem nosaltres, què ens queda?”. Com imaginareu, em quede amb les tres darreres opinions que han sigut les que m’han donat l’embranzida (sense ànim d’exagerar) per a continuar i ampliar, una mica més, la recerca.

“Amb prou feines”

“Amb prou feines”

Her

“Estimada Catherine,

He estat assegut aquí pensant en totes les coses per les que vull disculpar-me; pot el dolor que ens hem causat mútuament, per tot el que et vaig culpar, per tot el que necessitava que feres o digueres… Ho sent. Sempre t’estimaré perquè cresquérem junts i m’ajudares a ser qui sóc, sols volia que saberes que sempre hi haurà una part de tu dins de mi i estic agraït per això.
Sols vull que sàpigues que en qui sigui que et convertisques i on sigui que et trobes en aquest món, t’envie el meu amor, eres la meua amiga per sempre.

Amb estima,

Theodore.”

“La por que no s’acaba mai”

Hui he decidit escriure una entrada al voltant d’una de les lectures que més m’ha copsat, que més a gust he llegit i que, al mateix temps, més mal sabor de boca m’ha deixat. No pretenia fer-ne cap valoració personal, però com el tema no m’és alié no m’he pogut estar de fer-la. Així, tot seguit vos oferisc la possibilitat de llegir-ne un petitíssim resum i uns comentaris sobre l’obra.
Així, començaré dient que “La por que no s’acaba mai“, de Dolors Garcia i Cornellà, ha estat uns dels llibres que crec que millor reflexa el món interior dels adolescents quan viuen aquests tipus “d’experiència”, per dir-ho d’alguna manera. Me l’he llegit d’una sentada i m’ha tingut enganxada des que he llegit la primera línia. Vos faig un breu resum: el llibre tracta sobre el maltractament i l’assetjament tant dins de les aules, l’anomenat “bulling”, com fora d’elles. Joel, el protagonista, ha estat maltractat físicament i psicològica durant gairebé dos anys pels que ell anomena “els llops”, els que abans eren els seus amics.
Tot i no tractar-se d’una publicació recent (2005), l’anàlisi interna que fa l’autora trau a la llum els pensaments, les pors, les frustracions, etc. més profunds del protagonista. Aquestes sensacions podrien vore’s reflectides perfectament en l’actualitat a l’escola o a l’institut del barri o de poble. Podria estar passant-li a un/a company/a, a tu. És una realitat que malauradament es troba en el nostre dia a dia, una realitat que per a molts passa desapercebuda o a la qual es refereixen com a “són coses de l’edat, ja passaran”.
Crida l’atenció, a més, que no es narra solament des del punt de vista del protagonista, sinó que l’autora va més enllà ja que hi inclou les veus i els pensaments de la resta de personatges que envolten el protagonista; encara que de vegades no ho semble, també s’adonen del que passa, no resten aliens a la nostra persona. No cal dir, però, que no em referisc solament a aquests casos, sinó, més aviat, en general. Moltes vegades, quan es té algun tipus de problema, es pensa que el millor és quedar callat, no compartir res amb ningú, aïllar-se dins del respectiu món i, en realitat, el que s’està fent és deixar de banda aquells que poden ajudar, per poc que siga, que poden fer que s’avance, ajuden a caminar malgrat que siga a passes menudes, fins que un dia ja es camina tot sol. Es pot tenir la sensació que cada vegada s’és més petit, com si el món se’t menjara i la resta no pogueren fer res més, llevat de burlar-se, riure’s, pensar que en realitat “els llops” tenen raó en fer el que fan, que tot és culpa seua, de qui si no? I, al capdavall, és ell qui molesta la resta, com si fóra un estorb o fera d’embalum, que sobra.
La temàtica d’aquest llibre em pilla ben a prop, de manera que aquesta lectura m’ha servit un poc per recordar vivències passades i poder-ho analitzar des de totes les perspectives possibles. Cal dir que totes elles m’han deixat un gust amarg i dolorós, com ja he dit, vist des de tots els punts de vista: des del botxí fins a la víctima, passant pel germà, els amics i la resta de familiars. Com imaginareu, no és plat de bon gust per a cap d’ells.
D’altra banda i centrant-me més en l’àmbit acadèmic, és una de les lectures que recomanaria per a un circuit de lectura escolar. Molts adolescents podrien veure’s reflectits en aquestes històries o en històries semblants que, al cap i a la fi, tenen els mateixos components. A més, també pot servir per fer obrir els ulls a la societat o, si més no, aquells àmbits en què solen donar-se aquests tipus de situacions, que es lleven la vena que els tapen els ulls! El botxí pot posar-se en la pell de la víctima, la víctima en la del botxí (açò està un poc més complicat, la veritat) i, així, oferir-ne diferents punts de vista, saber què se sent i com es viu. Pense que qualsevol persona que passe per eixe tipus d’experiència tard o d’hora acaba creixent i superant (amb dificultats) un poc els entrebancs amb què s’ha trobat i que, significativament, acaba per configurar el tipus de persona que serà, el caràcter i el tractament i actuació de cara la resta (el teatre del món, sabeu?).
Així doncs, és una lectura que també us recomane a vosaltres, és un poc dramàtica, però amb un final ben tendre amb la capacitat de fer brotar algunes llagrimetes. No és difícil de llegir, ni gens complexa d’entendre; vos assegure que no te desperdici!

Mal del llengües

En el moment en què va caure a les meues mans Mal de llengües de Jesús Tuson, sabia que prometia i em tindria enganxada des del principi fins a la fi. I així ha sigut. Com ja sabeu, fa poc (anys, que relatiu pot ser el temps!) vaig descobrir que la sociolingüística era una de les meues branques predilectes dins de l’inacabable i insaciable món de les lletres. De fet, moltes vegades he preferit llegir algun llibre o article relacionat amb la matèria en lloc de llegir alguna de les novel·les considerades best seller del moment.
Realment, d’aquest autor és el segon -i no darrer- llibre que llig, i m’he quedat amb ganes de més i més. Per als qui no ho sapieu i no estigueu gens familiaritzats amb el tema, en part de les seues obres, l’autor s’encarrega de desmuntar alguns dels fonaments bàsics i prejudicis lingüístics ja establerts i infundats a la societat -alguns sota la base d’ “a saber què”- des de fa temps. No se centra únicament i exclusiva en la llengua catalana, tot i que moltes de les lectures es poden extrapolar i llegir-se a partir de l’estadi actual del català. Parla, doncs, dels prejudicis i atacs socials (darrere dels quals mai hem de pensar que es troba la política, clar que no) contra algunes llengües i la incansable i constant dèria d’altres d’intentar creure’s superiors.
Amb clau irònica i inflexible enuncia veritats que a més d’un li feririen la sensibilitat lingüística i l’obligarien a acceptar la realitat. A mi m’agrada llegir per aprendre, sempre que agafe algun llibre pense: “M’aportarà alguna cosa? O solament em servirà per passar el temps?” I, amb aquesta lectura tan fàcil i lleugera -per a mi, clar!- es fa un breu però íntegre recorregut des dels inicis dels prejudicis lingüístics fins aleshores. I dic d’aleshores perquè algunes de les veritats i prediccions futures que fa l’autor, s’han acabat acomplint malauradament i esperada.
És, doncs, una lectura de les que a mi m’agraden: de les que et fan pensar. I és per això que diré el següent: a més d’un i a més d’una li faria bé llegir alguns dels passatges escrits en aquest llibre. Sé que no ho fareu i, avançant-me als fets, m’he pres la molèstia de copiar alguns dels fragments -uns més llargs que altres- que més m’han agradat i més m’han fet recogitar. Vos anime que en llegiu alguns -o tots!- i els penseu. Al cap i a la fi, a ningú li ha fet mai mal un poc de cultura.

– Tanmateix, valdria la pena deixar anar, ja des d’ara, un avís innocent: cal que no carreguem damunt les espatlles de les llengües les nostres manies persecutòries; cal que no els fem fer una tasca per a la qual no han estat mati dotades. Una bandera és una bandera; una llengua, no. (Tuson, 2002: 59)

– No ens enganyéssim pas: llevat d’excepcions heroiques (o molt imaginatives), l’educació no és res més que la transmissió dels estereotips que fan funcionar les col·lectivitats humanes. Torno a insistir-hi: llevat d’excepcions heroiques. O molt imaginatives. (Tuson, 2002: 62)

– Podem convenir que els prejudicis populars més persistens són tres i en tots els casos prenen la forma, ja ens ho podíem imaginar, d’una dicotomia: hi ha llengües fàcils i llengües difícil; llengües suaus i llengües aspres; ara amb molt parlants, ara amb pocs […] El que és cert és que els que titllen una llengua de “difícil” no són gent especialment procliu a aprendre-la; són persones instal·lades còmodament en el monolingüisme i se senten eguitoses si al seu voltant n’hi ha d’altres que parlen una llengua altra que la seua. (Tuson, 2002: 63)

– La comparació valorativa entre llengües diferents és una història ben diversa: per al perjudicador, instal·lat en la seva llengua, que o bé queda al marge del problema o bé és reputada superior i, doncs, enèrgica i viril, les altres llengües són titllades ara de superiors, ara d’inferiors, i això depén, tot sovint, del grau de simpatia o antipatia assignat al poble i als parlants. No cal dir que, en aquestes valoracions, hi tenen un paper fonamental els elements ideològics i les afinitats circumstancials del prejudicador amb moviments que poden tenir alguna cosa a veure amb les tràgiques fantasmagòries del feixisme (Tuson, 2002: 71)

– Una llengua és el patrimoni d’un poble, és part dels seus senyals d’identitat. I, en qüestions d’identitat, les estadístiques no hi tenen res a dir, res a veure. (Tuson, 2002: 82)

– Les obres es fan dins de la llengua i no al marge i que, en conseqüència, és la llengua que les fa possibles, i no a l’inrevés; de manera que cap literat ni cap estudiós de la literatura no tindran mai el dret de mirar-se la llengua de cada dia com un objecte miserable. (Tuson, 2002: 99)

– Perquè la unitat estructural de cada llengua és el regne lliure de les diferències; és l’espai que permet el capteniment més sublim i el més casolà. I fóra útil (i tranquil·litzador) que tots n’aprenguéssim la lliçó i que estiméssim, sense restriccions, les formes variades d’una parla. (Tuson, 2002: 104)

– Un cop més, els lingüistes i la gent de bona voluntat haurien de posar les coses en el seu lloc: si algú vol dir que una parla no li agrada, que ho digui així de clar; si algú vol menysprear la gent que parla diferent, que faci servir l’insult sense embuts. Tothom, però, hauria de ser instruït per fer servir les paraules amb justícia: un dialecte no és una desgràcia i no és motiu per al complex d’inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes. (Tuson, 2002: 112)

– Quant a la parella llengua-poder, també funciona (o vol funcionar) l’assimilació ideològica creadora de consens, perqupe l’estat no sol ser amiga de la diversitat i mantés ben fondes les arrels de l’esperit jacobí […] Potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta llengua. A tot estirar, amb dues llengües. I d’això, no se’n pot dir “complexitat” (Tuson, 2002: 120)

– I haurem d’aprendre a resistir la mala eduació (l’aliena i la nostra), i haurem de lluitar contra les persuasions dolces del poder, i ens taparem amb les nostres mans les orelles per estalviar-nos la gracilitat dels cants de la sirena. Aprendrem a viure lúcids; tal vegada lliures. (Tuson, 2002: 148)