Hi ha els qui…

“Hi ha els qui se’n van i no tornen;
hi ha els qui arriben i no hi són;
estrangers arreu del món,
que el seu pa, només, enfornen.

Hi ha els bons, aquells que se’n duen
quelcom de tot arreu del món;
i els millors: aquells que ens deixen,
en partir, part del que són.”

Este poema s’anomena A Manuel Sanchis Guarner en anar-se’n de Mallorca, escrit per Joan Pons i Marqués, un poeta i crític literari mallorquí. Més enllà de la importància filològica que se li pot atribuir, pense que la càrrega emocional que té és increïble.

Gaudiu-lo.

Res no és coincidència

“El amor nunca muere por causas naturales.

Muere porque no sabemos rellenar su fuente.

Muere de ceguera emocional, de nuestros errores y traiciones.

Muere a causa de nuestras enfermedades y heridas del corazón,

De cansancio, por falta de riego.

Cuando se vuelve opaco y deja de brillar,

Entonces el amor muere.”

Anaïs Nin.

Aquesta remor que sent

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol.

“Besa de nou, que la vida és comptada.”

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa’t besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit.

Aquest ha sigut el tòpic que he seguit, o almenys he intentat seguir, al llarg del darrer curs. No cal sinó un canvi de filosofia i un “Per què no?” davant algunes qüestions que se vos plantegen. Com sempre que arriben aquestes dates de l’any, acaba un període i en comença un altre de nou o, si més no, diferent. Està de més dir que ha sigut un any dur, en més d’un aspecte (ja ho crec…), ambiciós i del qual he aprés més del que en sóc conscient. I imagine que, com jo, a més gent li haurà ocorregut. També pense que, si es tenen les idees clares i la motivació suficient, es poden tirar endavant molts projectes que, si bé en un principi considerava futurs i llunyans, sembla que s’acosten a una velocitat vertiginosa i són “immediats”. També, però, cal constància (a vosaltres vos ho diré!) i paciència per a avorrir. Ara, cal esperar que s’òbriguen nous camins i, en cas que no n’apareguen de nous, avançar-se i a poc a poc forjar-los, perquè sabem que res no es dóna en aquesta vida.
L’estiu, quin estiu! I en pocs dies acabarà de morir. Si fem balanç, s’inclina cap a la part positiva, com bé (o no tan bé) augurava des d’un principi. No he deixat de fer el que més m’agrada, he agafat experiència en un dels àmbits que més m’apassiona (la sociolingüística enamora), he estat amb les persones més increïbles del món mundial, he rist, he plorat, he dormit solament per a matar les hores buides del dia, he llegit (oh, plaer reduït malauradament al període estival!), però, sobretot, he gaudit! I he gaudit com feia massa temps que no feia. No cal agrair ni dir noms. En pocs dies tot acabarà i no puc evitar posar-me un poc nostàlgica. Ja sabeu, el sentimentalisme em delata…
De l’àmbit personal, no donaré més detalls. No calen tampoc. Potser en algun moment se m’ha vist “la ploma”, tot i que sempre he intentat mantindre’m al marge d’aquestes qüestions i he preferit la trivialitat i la impassibilitat davant certs aspectes. I no, no parle d’amor (“el amor no existe!” com vaig escoltar fa un temps); els que em conegueu el suficient sabeu que estes coses no em calen. I els que no, ara ja ho sabeu.
M’acomiade fins un període indeterminat de temps. És el que té no saber (de què) escriure. Com sempre, espere que vos haja agradat el poema i que feu del “carpe diem” un dels vostres tòpics.

Salut!

Joc d’escacs, Vinyoli

De vegades els himnes
són per a aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com el cavall i, ràpids,
obliqüen com l’alfil.
Sacrifiquen la dama i, ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
—però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona,
acabarà caient.

Però hem viscut per salvar-vos els mots…

Tinc com a mal costum inaugurar un blog dedicant la primera entrada a algun amic o vell conegut en especial. Avui, però, he decidit que no valia la pena. Aquesta vegada, he considerat més oportú començar-lo amb un dels poemes de Salvador Espriu, ja que (quina casualitat!) enguany se celebra el centenari del seu naixement.
L’any passat, durant la meua estada en la biblioteca com a becària, vaig aconseguir -no diré amb quines arts- uns quants llibres d’autors de renom, d’entre els quals estava Rodoreda, Fuster, Fabra i Espriu. D’aquest darrer autor, vaig pescar l’Antologia poètica. Per a qui ho desconega, la poesia sempre m’ha agradat i en la meua prestatgeria difícilment se’n pot trobar, ja que la novel·la sempre ha estat la convidada estrella. Fullejant- la, m’he trobat amb aquest poema que tot seguit veureu. L’elecció no és tampoc casual. Potser (quasi segur), molts de vosaltres el llegireu i “ni fu, ni fa”, però a mi em posa els pèls de punta i, a més, uns quants de vosaltres, si és que em llegiu, sabreu perquè l’he escollit.
Llavors, done per inaugurat el blog. Com ja he dit, no pretenc fer- ne un ús diari, ja que encara m’he d’avesar al seu funcionament i imagine que em costarà un poc. A més, sabeu que de virtuts me’n sobren, però la imaginació no és una d’elles. Així doncs, ací teniu el poema.

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

“Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”