Persones

El 2014 el batege com a “l’any de les persones”. Realment, tots els anys podrien ser “l’any de les persones”, però enguany més que mai han sigut elles les protagonistes. I l’anomene així perquè han estat apareixent, anant-se’n, tornant, canviant i, finalment, desapareixent. No diré noms, car pense que no ens calen. Almenys els que em llegiu sabeu ben bé de qui parle. O si parle de vosaltres, o de coneguts, o potser em llegiu i no en teniu ni idea. Tant se val. Allò que m’interessa fer notar és que mai sabem les voltes que pegarà la vida, ni quantes en pegarà, ni si gira i gira per a tornar al punt en què havia començat.
En veritat, trobe que aquesta última és la més encertada. Després d’un bon grapat d’alegries, plors i decepcions, el 2014 ha estat un any genial. Diré que he aprés moltes coses, algunes a la força, altres perquè m’ha tocat aprendre-les i altres perquè, o bé les aprenia o el resultat podia ser nefast (de fet, açò últim puc dir-ho també en present).
He aprés el funcionament de les persones. Bé, no de totes, sinó d’unes poques, les que m’interessaven, i també el d’aquelles que m’han deixat saber com funcionen. Tot i que açò últim, com sabreu, és un procés llarg, costós i que sempre ve acompanyat d’algunes desil·lusions… També d’alegries! Que moltes vegades es conten amb els dits de la mà. Alegries, al capdavall. Però bé, deixem de banda el victimisme i el drama per un moment.
Com deia, uns han tornat (i ai las! Per primera vegada em quede sense paraules, però feliç). Han tornat després de temps que, si bé és relatiu per a alguns, a mi m’ha semblat una eternitat; altres han aparegut fugisserament, tot i que tornen a desaparéixer; altres han continuat estant, com bé han fet sempre i, malauradament, altres sembla que, a poc a poc, estan desapareixent, encara que sempre hi han estat.
Bé, “així és la vida!” estem avesats a escoltar. I vaja, amb la vida, mai sabem el que ens està esperant. Tornant a les persones, també he conegut la seua capacitat d’estima, (no de totes, malauradament), de reflexió i de suport. Unes d’unes formes, altres amb altres, però totes elles úniques i amb les paraules justes i precises. Espere que, per la meua banda, haja estat el mateix. També he conegut la capacitat d’anàlisi, de cooperació i de treball, tant en el sentit acadèmic com en el del “dia a dia” i he de dir que, aquest últim, és més complex i costós del que sembla. Si sabéreu la força que tenen algunes persones!
No m’estiraré més. Bé que podria fer una oda a totes aquelles personetes que darrerament han estat amb mi, ni que fóra a través d’una conversa de Whatsapp, aguantant les “històries per a no dormir” que sempre em rondinen. Solament em queda dir que qui sap què ens espera aquest any 15. El 14 ha estat ben carregat de sorpreses amb finals feliços en uns casos, amargs en altres i “millor no en parlem” en el pitjors dels casos.
Sigueu feliços, perquè amb això ja teniu molt de camí fet i blablabla, que la vida sembla que, en veritat, sí que són quatre dies.

Què ens queda ?

Fruit de les pràctiques i del treball de recerca i d’investigació  que he fet al meu poble (Tavernes de la Valldigna), vos deixe algunes de les conclusions a què he arribat després de comprovar i comparar un fum de dades. La recerca pretenia aprofundir sobre l’ús del valencià, tant en l’àmbit oral com en l’escrit, així com en les actituds lingüístiques i en el significat social que se’n té en el petit comerç a partir d’observacions i d’una sèrie de qüestions que els comerciants havien de respondre. Així, l’alternança, la barreja i el canvi de codi han estat els fenòmens lingüístics que he estudiat,  juntament amb altres trets socials que més endavant tractaré, a fi d’arribar a les conclusions que just baix vos expose.

Vos en faig un resum breu: de la totalitat dels negocis que hi ha a la localitat, solament s’han investigat part d’aquests, per tal com per qüestions de temps i altres raons no ha estat possible fer-ne un estudi global. D’altra banda, gran superfícies (Mercadona, Consum, etc.) i els negocis de la platja tampoc n’han format part: en el cas de les grans superfícies, estan regits per una política lingüística que els ve ja marcada; en el cas dels de la platja, no serien representatius de la realitat lingüística local, ja que durant el període estival el turisme obliga els comerciants a adequar-se a les necessitats comunicatives i, per tant, l’ús del valencià queda notablement reduït.  De la resta de metodologia no vos en parlaré, ja que entenc que l’important són els resultats i les conclusions finals, més que no el procés i metodologia que he fet servir.

Així doncs, passe a allò que realment (a algú li) interessa(rà):

En l’àmbit oral es mostra un ús evident del valencià per damunt del castellà en el 90% dels casos. Açò es dóna perquè és la llengua de la majoria dels comerciants i dels clients, tot i no ser veïns de la localitat, i perquè és el codi més utilitzat entre els comerciants en la localitat. Ara bé, aquest ús es veu força reduït quan algun dels clients empra un altre codi. En aquests casos i segons les dades de les enquestes, gairebé la meitat dels individus asseguren mantenir el valencià, independentment de la llengua del client. Aquesta dada no és sinó falsa, ja que, a partir de l’observació directa, s’ha percebut que el percentatge de comerciants que canvien de codi (valencià- castellà o altres llengües) és més elevat. Així, no hi ha correspondència entre l’actitud que es manifesta i l’ús subsegüent que se’n fa. Una de les dades més cridaneres ha estat la justificació del canvi de codi: per educació cap al client, deixant en un rang inferior l’ús de la pròpia llengua i, per tant, la imatge que se’n desprén. Tanmateix, com mostren les respostes, en la majoria dels casos no es tracta d’eleccions amb rerefons ideològic, sinó que, més aviat, responen a tries indeliberades en el fons de les quals hi ha l’interés per mantenir la imatge del negoci i la fidelitat dels clients.

En altres casos i avançant les conclusions sobre l’àmbit escrit, s’ha afirmat que l’ús del valencià pot perjudicar el negoci, per tal com hi ha molts clients que tenen cap competència en aquesta llengua i, llavors, pot desembocar en el rebuig cap al seu negoci: el valencià es limita a la privacitat i se n’evita l’ús públic, perquè no el consideren adequat.

Un dels altres aspectes a comentar és la preferència lingüística dels comerciants en exercir el rol de clients: si en la majoria dels casos canvien de codi en benefici dels negocis, les enquestes mostren preferència per l’atenció en valencià quan exerceixen el paper de clients. Tanmateix, asseguren que “poden utilitzar la llengua que vulguen”. Cal destacar el malestar general que desperta en alguns comerciants ser atesos en castellà en negocis en què el comerciant utilitza el valencià habitualment. Arribats ací, podria entendre’s la “irritació” provocada per l’atenció en valencià a aquells que utilitzen un codi diferent. Això no obstant, es tracta de diferents sentiments, ja que en el domini lingüístic valencià l’atenció és, o hauria de ser, en aquesta llengua i, llavors, l’ús d’un altre codi respon a altres factors.

Quant a l’àmbit escrit, l’ús del valencià disminueix dràsticament. Si en l’atenció oral representa el 90%, en aquest àmbit solament és utilitzat pel 37% dels comerços. Aquesta dada es justifica per la manca de competència escrita en valencià dels comerciants. És, si més no, una dada cridanera, que pot justificar-se per l’edat dels comerciants. El 44% dels comerciants tenen entre 40 i 50 anys, de manera que els ha estat impossible escolaritzar-se en valencià i, en aquest sentit, el castellà passa a ser la seua llengua escrita habitual. Aquest desconeixement, en alguns dels casos, es veu contrarestat per l’interés mostrat per l’adquisició d’aquesta competència, per sentir la llengua com a pròpia i com a tret identificatiu que els diferencia de la resta.

El sector comercial també ha estat clau a l’hora d’establir quina és la llengua que s’empra. En el petit comerç, així com en altres professionals (farmàcies, estudis de fotografia, estancs, òptiques, etc.) que es troben subordinats a entitats superiors, és el castellà la llengua que s’utilitza, sobretot en allò referent a l’escriptura. Així, igual que en el cas dels supermercats i altres professionals que s’han deixat de banda en l’estudi, aquestes tries o preferències d’ús responen a altres polítiques lingüístiques i, per tant, obeeixen una sèrie de factors específics en cadascun dels casos. 

Aquest és un dels punts que, si bé ja en deduïa les respostes, gràcies a les enquestes vaig aconseguir “eixir del dubte”:

Un dels punts a destacar és la necessitat quant a la disposició de més recursos: un 39,7% afirma que, si disposara de més recursos, l’ús del valencià augmentaria, almenys en aquest sector. Les dificultats quant al lèxic, fraseologia i traducció del castellà són els principals obstacles que n’impedeixen l’ús. Això no obstant, un baix percentatge assegura que res no motiva l’ús del valencià sinó la voluntat del comerciant, independentment dels recursos de què dispose i de les ajudes econòmiques que puga rebre com a compensació. (No puc estar-hi més d’acord.)

També es va investigar l’ús del valencià en la xarxa, en cas que el negoci disposara de pàgina web o algun altre tipus de referència.

Quant a la presència del valencià en la xarxa, més de la meitat dels que disposen de pàgina web la tenen disponible en aquesta llengua. La resta afirma que no és necessari l’ús del valencià a la xarxa si ja està disponible en castellà, perquè aquells que la consulten possiblement no l’entenguen. Així mateix, implícitament es manifesta la idea que el valencià no pot tenir projecció més enllà del localisme, de la regió o territori en què s’hi parla. Aquells que disposen de pàgina web en castellà i no pretenen incorporar el valencià, és per aquesta mateixa raó: consideren que més enllà del domini lingüística valencià no els podran entendre, la qual cosa es projecta com un reduccionisme lingüístic a nivell local, en aquests casos.

Les ajudes per l’ús del valencià de l’Ajuntament també s’han investigat:

Alguns dels comerços observats són relativament nous i, per aquesta raó, desconeixen les ajudes. Tot i això, s’han mostrat receptius quant a la idea de rebre compensació econòmica a canvi d’utilitzar el valencià en els seus negocis. D’entre el percentatge que les coneix, solament una quarta part n’és o n’ha sigut beneficiària, al·legant raons econòmiques. És cridaner que veïns amb competències lingüístiques en valencià no s’hagen decidit a utilitzar-lo per voluntat pròpia, sinó perquè a canvi en rebien una compensació econòmica. Ara bé, part del percentatge dels comerços que han sol•licitat l’ajuda afirmen haver-la sol•licitat perquè també és beneficiós per a la llengua, perquè pot tenir un bon impacte social entre els veïns de la localitat. Altrament, un alt percentatge dels que no l’han sol•licitada, asseguren que no ho han fet perquè, independentment de l’ajuda, pretenien utilitzar el valencià en el seu negoci.

Després d’analitzar les dades de les enquestes i de la resta de tècniques escollides per a estudiar la mostra i fer-ne balanç, he arribat a una visió global del significat social del valencià en els comerços de la localitat.

En primer lloc, les tries i canvis lingüístics quan es presenta un client amb un codi lingüístic diferent: el comerciant considera important el valencià, perquè li pertany i és un dels trets que el caracteritza com a valencià; no obstant açò, canvia al codi del client en la majoria dels casos, independentment de si aquest parla o entén o no el valencià. En aquest casos, tot i que inconscientment, el comerciant situa el valencià en un graó inferior a la llengua en qüestió i es dóna una visió pejorativa de l’ús del valencià: si els propis parlants en fan ús, els nouvinguts tampoc ho faran, perquè és considerada una llengua amb menys prestigi que les altres, una llengua amb què no es poden dur a terme transaccions comercials. No hi ha, però, rerefons ideològic en la majoria dels casos, però s’entreveu que no es considera una llengua suficientment valuosa i potent com per a dur a terme un intercanvi comunicatiu. No cal dir que aquestes eleccions són les que projecten cap a l’exterior aquesta “visió” de menyspreu cap a la llengua pròpia i, en conseqüència, també l’odi o rebuig i reticències d’ús en gran part dels àmbits.

Cal destacar que altres mostren interés i certa preocupació quant a l’ús i percepció del valencià. No és privatiu o propi del sector de comerciants més joves, sinó que comerciants més majors també han mostrat interés per la normalització i polítiques que podrien ser beneficioses per a la llengua. En aquests casos, els subjectes que en fan un ús habitual en el seu negoci, independentment de la llengua del client i intenten donar-li una visió més enllà del localisme i l’especificitat.

Així doncs, es conclou que, d’una banda, gran part dels comerços consideren important la seua llengua, però no en fan un ús escaient o conseqüent, en la majoria dels casos involuntàriament; d’altra banda, un percentatge, representat per una gran minoria, també considera important la seua llengua i, per aquest motiu, en fa ús en la majoria de les interaccions comerciant- client. Hi ha, per tant, coincidència quant a la rellevància que se li dóna a la llengua pròpia, però divergències i objeccions quant a l’ús. Tal com s’ha vist, allò que preval és l’atenció al client i la imatge que es dóna del negoci indistintament de la llengua s’hi empre. Així, no són les ajudes econòmiques el punt clau a l’hora de fer ús d’una llengua o d’una altra, sinó, més aviat, l’acceptació dels clients, la disponibilitat dels recursos necessaris, en l’àmbit que ens ateny, i, principalment, la voluntat  i interés quant a la normalització i ús del valencià dels comerciants.

Aquestes són les conclusions a què he arribat. M’agradaria, per últim, destacar i compartir alguns dels comentaris i “confessions” que feien els comerciants, molts dels quals m’han deixat bocabadada. Si bé alguns es referien al valencià com a “problema en l’estudi perquè impedeix l’aprenentatge del castellà” o “és una llengua que no s’hauria de gastar en el comerç ni de cara al públic, perquè segur que et perjudica el negoci”, altres comentaven que “no han tingut l’oportunitat i la sort d’estudiar en valencià com els joves”, que “res no els agradaria més que aprendre a escriure la seua llengua” i que “el valencià és el que ens diferencia de la resta. Si no el parlem nosaltres, què ens queda?”. Com imaginareu, em quede amb les tres darreres opinions que han sigut les que m’han donat l’embranzida (sense ànim d’exagerar) per a continuar i ampliar, una mica més, la recerca.

“Amb prou feines”

“Amb prou feines”

Amb prou feines

“Acaba de col•locar els trastos estratègicament dins la maleta, treu els tuppers que li han cuinat (amb molt d’amor, segur) i emprén el llarg viatge. Llarg, que en realitat no ho és tant. Sempre s’acomiada de sa mare amb un bes a la galta i amb uns quants més al seu gos, tot i que aquest sempre s’enfada i té por que alguna (altra) vegada li mossegue. Ix i prem el botó de l’ascensor i seguidament i ràpida treu la maleta de casa i la resta de bosses. Sí, bosses amb menjar, majoritàriament, encara que en altres ocasions han transportat alguna cosa més al seu interior. Arriba baix, camina unes poques passes, les poques que la separen de sa casa. Creua la carretera que, en realitat és més aviat un carrer que creua tot el poble, com ella li diu, i espera que arribe el primer dels tres que ha d’agafar: el bus.
Mai li ha agradat això que l’estació de trens del poble estiguera fora del poble. Un poc contradictori, si més no. Sempre ha intentat anar-hi amb gent perquè el bus no li agrada, potser fa tard i si fa tard haurà d’esperar una hora allí “com si no haguera perdut ja prou el temps”, pensa. Agafa el bus, perquè no li queda més remei i en pocs minuts arriba a l’estació. Hi Puja. No hi ha ningú. El conductor i ella solament. “Normal, a vore qui agarra el bus a estes hores!” De camí, tot i ser curt, cavil•la què farà en arribar a casa, podria avançar feina, però sense Internet li resulta impossible consultar aquelles pàgines que el tutor li ha aconsellat; podria anar a córrer, però li cal motivació i companyia, i no en té ni l’una ni l’altra; podria eixir, però aquelles amb qui podria eixir no estan i, aquells que estan, bé, millor no en parlem; també podria llegir i vore sèries, o netejar. Sí, les sèries i la lectura semblen la millor opció.
Arriba a l’estació “a temps, per sort!” i li queda baixar la maleta i treure el bitllet del segon: el tren. Sempre ha pensat que el bitllet de tren és realment car, sobretot quan recorda els primers anys, en què no havia de pagar ni els 4€ i escaig que ara li demanen. No li molesta gastar diners en allò realment necessari, però amb collonades com aquesta li costa “soltar-los”.
Afortunadament, el viatge en tren es fa més curt que de normal, tot i anar-hi sola. Sí, la lectura ha estat una bona companya (com si en tinguera per triar). Arribada on ha d’arribar, repeteix el procés: baixa la maleta i va a pel bitllet del tercer: el metro.
El metro sempre li ha fet por, i mai no sap explicar ben bé per què. Pot ser pel soroll, pels antecedents que té o senzillament perquè en prefereix un altre mitjà de transport (té per a triar, ja ho crec), “tot el món té manies…” pensa. Últimament sempre arriba a hora, però segur que arriba un moment en què el tren perdrà la puntualitat i les combinacions bus- tren- metro no resultaran tan perfectes [sic] com fins ara. El viatge també se li fa curt. Perquè realment ho és. Maleta i bosses en mà, emprén, una vegada més, el darrer viatge del llarg viatge, el que la separa de l’estació de metro a casa. “Quina sort” pensa, perquè el passat any i aquest sempre ha tingut l’estació de metro a prop i no ha hagut de caminar gaire per arribar-hi.
Ara bé, és en arribar a casa que les quatre parets se li cauen a sobre. Les companyes de pis no hi són, no recordava que no tenia Internet i, a més, ha arribat tan prompte que podria aprofitar la vesprada. En lloc d’això, però, i com prèviament havia decidit, la perdrà: llegirà i veurà sèries “perquè res se’m dóna tan bé com açò”, diu sempre. Col•loca els trastos, cadascun al lloc corresponent i seu al menjador, perquè la seua habitació és freda i un poc obscura, i ella prefereix el sol.
No pot evitar pensar i fer balanç de la setmana, realment dura i amb alguna decepció que, si més no, es veia vindre i no volia acceptar. Però com que s’ho veia vindre no hi pensa més i decideix passar full. Parlant de passar full, sempre el recorda, i no com algú llunyà amb qui fa temps que “res”, sinó que el recorda amb nostàlgia, sempre. I que diferent era tot fa un any i escaig i que bé estava tot i tot això i allò. I pensa en l’orgull que de vegades li fa prendre decisions que “a vorem…”. I “a vorem” i veurem. Ràpidament canvia de pensament, perquè aquest en concret sempre la posa trista i per això (entre altres motius) sempre vol mantindre’s ocupada.
Llig, mira un parell de capítols de la sèrie a què s’ha enganxat ara i, finalment, decideix netejar. Si és realista amb ella mateixa, això de córrer quedava molt lluny, i més si no tenia amb qui anar-hi. Netejar no li desagrada, és, al capdavall, una obligació com qualsevol altra. Acaba i seu, enfront de la televisió, però, com cada diumenge, la programació fa fàstic i decideix escriure alguna entrada al bloc, perquè fa temps que no ho fa i les circumstàncies del dia i les mil cavil•lacions diàries que té l’empenyen a fer-ho. Però, com que no té Internet, per vegada 97605764305746, no podrà publicar-la fins a l’endemà, quan arribe a la biblioteca.
Arriba l’hora de sopar i sopa, sola, perquè és la rutina dels diumenges allà on vaja. No li agrada menjar sola. De fet, algunes vegades menja perquè ha de menjar i perquè una persona necessita menjar per sobreviure, no perquè realment en tinga, de ganes. Moltes vegades no en té: si els malsdecap alimentaren, pensa, “no cabria per la porta”.
Quan acaba de sopar mira el mòbil. Res. Cap notificació i pensa. Pensa moltes coses en una mil•lèsima de segon i en moltes persones. Al llarg del dia mira el mòbil unes quantes vegades, massa de fet. La infobesitat està a l’ordre del dia i tothom n’és víctima, amb més o menys mesura, no ho podreu negar. No té res al mòbil i decideix mirar sèries i més sèries. Quan es cansa, consulta l’hora i, com que ja és tard i a l’endemà vol fer feina, es raspalla les dents i, finalment, es gita i apaga el llum. “Ja estaria bé passar algun diumenge diferent”, pensa. I amb aquest pensament acaba una setmana i li dóna la benvinguda a la següent que, amb prou feines, es diferenciarà de l’anterior. ”

I Monzó no hi ha tingut res a vore…

“Besa de nou, que la vida és comptada.”

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa’t besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit.

Aquest ha sigut el tòpic que he seguit, o almenys he intentat seguir, al llarg del darrer curs. No cal sinó un canvi de filosofia i un “Per què no?” davant algunes qüestions que se vos plantegen. Com sempre que arriben aquestes dates de l’any, acaba un període i en comença un altre de nou o, si més no, diferent. Està de més dir que ha sigut un any dur, en més d’un aspecte (ja ho crec…), ambiciós i del qual he aprés més del que en sóc conscient. I imagine que, com jo, a més gent li haurà ocorregut. També pense que, si es tenen les idees clares i la motivació suficient, es poden tirar endavant molts projectes que, si bé en un principi considerava futurs i llunyans, sembla que s’acosten a una velocitat vertiginosa i són “immediats”. També, però, cal constància (a vosaltres vos ho diré!) i paciència per a avorrir. Ara, cal esperar que s’òbriguen nous camins i, en cas que no n’apareguen de nous, avançar-se i a poc a poc forjar-los, perquè sabem que res no es dóna en aquesta vida.
L’estiu, quin estiu! I en pocs dies acabarà de morir. Si fem balanç, s’inclina cap a la part positiva, com bé (o no tan bé) augurava des d’un principi. No he deixat de fer el que més m’agrada, he agafat experiència en un dels àmbits que més m’apassiona (la sociolingüística enamora), he estat amb les persones més increïbles del món mundial, he rist, he plorat, he dormit solament per a matar les hores buides del dia, he llegit (oh, plaer reduït malauradament al període estival!), però, sobretot, he gaudit! I he gaudit com feia massa temps que no feia. No cal agrair ni dir noms. En pocs dies tot acabarà i no puc evitar posar-me un poc nostàlgica. Ja sabeu, el sentimentalisme em delata…
De l’àmbit personal, no donaré més detalls. No calen tampoc. Potser en algun moment se m’ha vist “la ploma”, tot i que sempre he intentat mantindre’m al marge d’aquestes qüestions i he preferit la trivialitat i la impassibilitat davant certs aspectes. I no, no parle d’amor (“el amor no existe!” com vaig escoltar fa un temps); els que em conegueu el suficient sabeu que estes coses no em calen. I els que no, ara ja ho sabeu.
M’acomiade fins un període indeterminat de temps. És el que té no saber (de què) escriure. Com sempre, espere que vos haja agradat el poema i que feu del “carpe diem” un dels vostres tòpics.

Salut!

“La vida, una escala”

Massa temps ha passat! Realment no sé exactament de què escriure, ni de què parlar, o sí… Sé que no dec, en realitat ho sé, però també sabem que el victimisme és una de les facetes que, en alguns casos, més trac a passejar. Ja que m’hi passe, aprofitaré per a fer un poc de publicitat sobre L’home manuscrit, una de les novel·les de Manuel Baixauli. He de dir que havia escoltat poc (molt poc, realment) parlar d’ell. Després d’haver llegit esta xicoteta obra d’art no entenc com encara continua tan “ocult” per a alguns. He descobert (descobriment de l’any!) que té dos novel·les més… Espere que caiguen prompte! Dóna gust veure i llegir autors com aquests, de debò. Feia molt de temps que no llegia cap novel·la amb eixos nivells d’abstracció, reflexió sobre la vida (ai las! La vida…) i d’exquisidesa que ben bé es podria traduir com a “orgasme literari”. Vos el recomane.
No pretenc contar-vos la història, ni res que s’hi parega. Com ja sabeu, una de les meues parts preferides quan llig és subratllar aquelles frases o fragments que més m’agraden o que més significatives considere. Vos deixe, ací, alguns d’aquests trossets esperant que vos agraden i, si bé no llegiu la novel·la sencera, almenys se vos plene un poc l’animeta de -més- coses bones.

“Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.”

“Escales. Camins on tan sols veus el que hi ha immediatament davant o immediatament darrere. On anem? D’on venim?… La vida, una escala. Per a guaitar més, t’has d’abocar al buit. Qui no ha concebut, mentre mira cap avall, l’opció de llançar-se? Puc fer inventari de les escales més importants de la meua vida. No el faré. Miraré el passat només l’estrictament necessari.”

“Activitat preferida dels humans: jutjar, jutjar el altres, empresa en què exhaureixen l’enginy.”

“Em vaig sentir com mai guiat i pensat per Algú. Anem fent, anem vivint, mirant les coses massa de prop, el present ens distrau i ens desvia i no veiem el dibuix que deixem enrere.”

“- Sap?- digué Jove-. No sé què és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne. Imaginar o recordar, heus ací el dilema.
– Una cosa no lleva l’altra.
– En part, sí. Allò que he viscut, allò que ha esdevingut experiència, anul·la la idea preconcebuda, sovint superior,
– Passa amb tot, no creu?
– Sens dubte. Passem mitja vida anhelant el futur; l’altra mitja, recordant el passat.”

Bells camins

Pose punt i a part a la que ha estat una de les millors èpoques de la meua vida. No tot ha sigut de color rosa, de fet de vegades no li trobava ni color… Però amb paciència, constància i bona companyia tot es tira avant! Diria que aquest any ha sigut un punt d’inflexió entre l’abans i el després, he aprés moltíssim i també m’he adonat de moltes coses -mai no és tard quan arriba!-.
Sabia que enguany s’havia d’anar al màxim, i així he fet. El màster ha sigut “uffff”, però si he de fer balanç el resultat és positiu. És evident que algunes coses s’haurien pogut millorar i d’altres, en canvi, haurien pogut seguir i no acabar mai. Tot el que comença ha d’acabar… O això diuen! Ara m’espera un any més “uffff” encara, però després dels mesos de relax -relatiu- que m’esperen, estic segura que ho agafaré amb ganes o, si més no, amb la il·lusió suficient per a posar el punt i final a una etapa que pensava que mai no acabaria. És trist deixar coses enrere, sempre ho és. Així i tot, mai saps què vas a trobar-te de nou i com anirà. Jo enguany m’he sorprés a mi mateixa… I per a bé! A pesar del que alguns podrien esperar. Noves companyes, noves amistats i noves experiències que començaven (i continuen!) amb la filosofia de ” I per què no?”. Vos l’aconselle.
Com bé deia, no tot ha estat de color rosa, ni de bon tros. Tant en l’àmbit acadèmic com en el personal. Però, eh! Que la vida són quatre dies i un està plovent, i si no ens posem les piles no hi ha forma d’avançar… L’estiu acaba de començar i, de moment, no m’ha decebut. Ara ens queda saber com acabarà i a quin ritme avançaran la resta de coses…
Vos desitge el millor a aquells que de segur tardaré a vore. A la resta, ànim i “keep calm”, que tot arriba! Com sempre, vos deixe un verset. Hui de Foix. Aquest és especial perquè em recorda un dels millors moments amb els meus filocats i, com no podia ser d’una altra manera, em porta records més que bonics…

“Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera.”
J. V. Foix.

Amors

Amors, amors i amors. Mil tipus d’amor, cadascun diferent i més fort -o no- a l’anterior. Amors que naixen i moren; amors que ni arriben a nàixer; amors perennes; amors enganyosos: amors que es pensen que continuen, però aplicant un poc de sentit comú saps que són amors “que ja no seran el d’abans”; amor de gos, amor de mare, amor de germana, amor d’amigues, amor de pare? Amor a l’art, amor a riure, amor a menjar, amor a aprendre, amor a la vida? Amor a dormir: amor al sol; amor als xicotets detalls; amor als instants d’alegria i felicitat; amors als teus amors; amor a “eixe moment en què”; amor a les lletres; amor a ensenyar; amor per interés; amor per amor; amor a tu?  Amor de parella; amor de *uela; amor al poble; amor a la llengua -per amor a la lletra i per amor a l’amor-; amor per no fer mal; amor per compromís; amor sense pensar-ho; amors que es pensaven per a sempre i han quedat en amors “fins que m”he cansat”. 

 

Cregueu o no, la balança sempre es decanta cap al costat positiu

Arribat el dia de hui, com molts altres, jo també em veig obligada (un poquet) a fer balanç del que ha sigut el 2013 i enguany ho faré per escrit. La veritat que recorde com estava i què feia fa un any i 365 dies han donat per a molt. De fet, no sabria per on començar. O sí. I jo, a pesar que alguns de vosaltres no s’ho creureu, també em quede amb les parts bones, perquè resulta que de les negatives també se’n pot traure profit.
Com deia, 365 dies han donat per a molt i encara han passat molt més ràpid. Passa quan tens coses a fer. Si he de destacar un únic fet d’este any és que he acabat la carrera (uau!). Més que amb la carrera, però, em queda amb totes les experiències viscudes, tant personals com acadèmiques, i, sobretot, amb la gent que m’ha/ he acompanyat durant aquests quatre anys. Acadèmicament també podria destacar altres èxits (?), però els considere secundaris i, per tant, me’ls reserve.
Altres aspectes positius? He viatjat sempre per amor i per plaer, he vist món i diuen que és la millor forma d’aprendre. Així, temps i diners aprofitats, i no, no m’arrepentisc. Físicament he millorat; la meua esquena és un os dur de rosegar i sol donar-me bastants problemes generalment. Enguany, però, m’he avançat i he sabut guanyar, encara que no sempre he acabat ben parada. Em quede també amb la gent que ha estat amb mi tot este any i que, pel que veig, hi continua! No tots són capaços d’aguantar… Jo no ho seria, de fet. Em quede amb les noves persones que han entrat en la meua vida, perquè diuen “quan una porta es tanca, se n’obri una altra”, i de moment la cosa va pel camí més assenyat.
Aspectes negatius? Sí, en podria destacar uns quants, algunes pèrdues importants però, com he dit abans, em quede amb les parts positives perquè de tot s’aprén. I a mi més que a ningú em sembla mentida que estiga deixant per escrit açò, però tot té alguna cosa positiva. Vist des d’on estic ara i des d’aquesta perspectiva, doncs, tampoc ha anat tan mal. I si ha anat mal? No patiu, perquè no dura per a sempre. Si té solució, no cal preocupar-se’n i si no en té, el mateix. He comprovat en primera persona que no val la pena pegar-li mil voltes a l’assumpte i que, quan menys t’ho penses, el problema s’ha solucionat.
Amb tot, la idea d’escriure tot allò positiu i negatiu de l’any és una “excusa barata”. Escric, sincerament, per agrair a totes i cadascuna de les persones que m’han “suportat”, que no m’han deixat enrere, que m’han donat suport i que, sobretot, m’han fet riure quan ho he necessitat (el millor antídot, sempre), que sense a penes conéixer-me s’han preocupat (un “com estàs?” és ben barat, i potser a una li alegra el dia) i m’han donat consell. No cal, doncs, que done noms. Si ho llegiu sabreu per què he dit el que he dit, i sols em queda donar-vos les gràcies mil i una vegades.
Simplement dir-vos que si el següent any es presenta com aquest, estic segura que no tindré temps per avorrir-me (encara que realment no sé si alegrar-me’n…). Així, m’acomiade ja, perquè el sentimentalisme és un dels meus forts i no vull avorrir-vos molt més. A part, sabem com pot acabar açò i “no és plan”. Vos desitge el millor i que sigueu el més feliços possible. Jo, des d’ací, seguiré admirant-vos i donant-vos sempre les gràcies per estar-hi.

“Alla fine ci s…

“Alla fine ci si arrende. Si perché fino ad un certo punto riesci a lottare, a crederci, a sperare. Poi basta, esaurici le forze, la voglia, il desiderio stesso. E allora decidi e vai via, via per la tua strada.”