Memòries de “la del CAP”

Resum darrera setmana
Pose punt i final a una experiència que ha estat única, vitalment i acadèmica. Qui m’anava a dir que acabaria agafant estima a molts dels “furbies”, com diria el tutor, a què he tingut el plaer i la sort de fer classe. Han estat dos mesos d’observació, de treball (uns dies més que altres), de coneixença de l’alumnat i del professorat, però sobretot de vivències que, com va dir l’altre dia una companya, “no caben dins d’una memòria”, ni dins del quadern que setmanalment he anat actualitzant.
Ni sé com començar ni sé com acabar. Vaig començar molt reticent, mostrant la meua cara més seriosa (sí, en tinc de més serioses encara!) i autoritària, sempre que calia mostrar-la, clar! I he acabat rient amb els alumnes i, de cosa certa, visitant-los després d’acabar el període de pràctiques. Els he agafat estima i he sabut veure les virtuds i els defectes de cadascun d’ells; he intentant potenciar al màxim les seues capacitats i treure’n el màxim profit; vaig començar amb la idea de “jo vull que aprengueu a parlar en públic i a escriure en valencià” i van acabar cantant a classe cançons que m’han tocat la fibra i, amb prou feina, vaig haver d’evitar plorar a classe. El sentiment de gratitud és etern cap als “xiquets” que han estat els meus primers alumnes i els primers a qui espere haver ensenyat alguna cosa, més enllà de les normes d’accentuació, la caiguda preposicions davant la conjunció “que” i la neutralització de la o del català oriental. La sorpresa fou major l’últim dia, quan “el pijor 3r d’ESO” em va demanar que hi tornara un altre dia, perquè volien fer-me una festa de comiat, perquè, segons em van dir “pues es que nos has caído tan bien que te hemos cogido cariño”. Els alumnes d’aquesta classe han sigut els més guerrers i els més queferosos de tots, però, alhora, han estat els que més estima he agafat i els que més m’han demostrat. Aquests i les maquinetes de 1r de batxillerat A.
Si em llegiu, reitere allò que vos vaig dir l’últim dia: aprofiteu cada moment, cada minut i cada segon que se vos escapa, perquè no tornarà. I estudieu i gaudiu sempre al màxim. Sé, sens dubte, que arribareu ben lluny i que si vos ho proposeu, destacareu en allò a què vulgueu dedicar-vos. Sou unes maquinetes de pensar que m’han sorprés per a bé, per a “Mare meua! Estos saben més que jo i es mengen tot el que se’ls posa al davant!”. M’heu donat raons més que suficients, moments de gratificació que no puc expressar amb paraules (vaja filòloga!) per a saber que esta professió és de les millors que hi ha. Com vaig dir “Després del que he viscut ací, m’heu donat esperança, la raça humana també pot ser bona i briliant!”. Espere, de tot cor, que triomfeu en la vida (i sé que ho fareu), vos porte ben endins, sempre vos recordaré. No sabeu el bon record que en guarde i quant m’emporte! Mil gràcies.
D’altra banda, gratitud eterna també cap al tutor, que em va ensenyar més durant la primer setmana de pràctiques (i ÒBVIAMENT, també durant les restants setmanes) que no en les 6 hores diàries durant els 4 mesos previs a les pràctiques. Ensenyament no solament a nivell acadèmic, sinó també vital. M’ha ajudat a veure que les coses no són tan “òbvies” com jo pensava i que l’acidesa, la ironia i l’humor davant tot són els millors vehicles per a portar endavant classes (on malauradament (?) la “violència” està prohibida) i la vida. Ha estat un exemple a seguir, des del primer dia fins a l’últim, ha sabut mostrar-me la cara més crua de l’ensenyament i de la realitat que l’envolta (alumnat, professorat, etc.), però també la més amable i bonica, la més propera i la que més m’ha fascinat. La que m’ha servit per a dir: “sí, esta professió tampoc està tan malament si el que transmets als alumnes es fa amb passió i va més enllà de tots els continguts, seqüències i currículums que imposen.” Per descomptat, ha estat un contrapunt en la meua formació com a futura professora (esperem) i com a persona. Com bé diu “ací hem evolucionat tots des del dia que vas entrar per la porta, sobretot com a persones”. També m’ha fet obrir els ulls per a veure que si gratem un poc en cadascú de nosaltres arribem a la millor part que tenim, a la part que amaguem per a les persones amb qui sí que paga la pena compartir moments i vivències. Sé que esperava un agraïment àcid i molt irònic, però com que la sorpresa també està bé, he decidit mostrar-li la meua part menys freda i més humana que, segons deia, tant em costava mostrar. Així doncs, et done les gràcies, Ricard, per tot el que has fet i per tots els moments i paraules que m’has dedicat, per tot el que m’has fet viure i, sobretot, riure durant els dos mesos que, espere que igual que a mi, m’han passat amb una celeritat increïble.
Sens dubte, la millor part d’un màster que m’ha semblat etern, fins l’arribada de les pràctiques, i que pensava no treuria res bo, llevat de l’extraordinària pèrdua de temps d’algunes de les classes. La realització i crescuda personal ha estat increïble. Tant de bo aquests mesos s’hagueren allargat fins a juny. Quant de suc hauríem tret tots de tot!
Així, m’acomiade per sempre més d’aquesta pàgina que done per conclosa i de què guardaré un dels millors records. Espere, companys, que la vostra experiència també haja estat igual de satisfactòria i de gratificant com ha estat la meua, i que hàgeu aprés “el que no està escrit”. Els que m’heu llegit setmanalment i m’heu preguntat, també gràcies, gràcies mil! Sé que per a uns sembla una ximpleria, però vos assegure que el que he viscut i el que he aprés ha superat i de molt, les meues expectatives. Torne amb les piles ben carregades per a fer front al que serà el colofó final (encara que crec que no) d’un dels períodes acadèmics més pesats de la història de la meua vida.
Ens llegim!

Resum penúltima setmana
Esta setmana, com l’anterior, no ha sigut massa profitosa. Dijous i divendres fou la setmana cultural i a penes hi vaig anar. La resta de dies foren prou lleugerets, llevat de dilluns i dimarts, que sóc jo l’encarregada de posar els carrers i quan arribe a casa no sóc persona. La veritat que estos últims dies no he estat al 100% ni de bon tros… Supose que és una barreja d’un milió de coses que encara no sé massa bé com digerir: ja acaben les pràctiques, toca tornar al pitjor màster de la història, arriba abril i, amb ell, el pitjor (o millor, depén de com ho vegeu) colofó final de la història. La saturació arriba massa i, com que ja he acabat les classes amb els de 1r de batx i 3r, les classes es fan un poc pesades.
La setmana cultural semblava interessant. Sols hi vaig anar a un teatre en què participava el meu tutor. Trobe que fou ell qui li donà el toc d’humor que li faltava. El personal, en general, estava molt estressat eixa setmana. Dimarts vesprada van ser les avalucions i solament he de dir: TANT DE BO HAGUERA ESTAT PRESENT EN UNA DE LES NOSTRES AVALUACIONS DE L’INSTITUT. Alumne rere alumne en parlen de virtuds, defectes, millores, etc. D’altra banda, sembla que altres s’agafen les avaluacions massa personalment i “despotriquen” sobre la forma d’avaluar de la resta de professors, els criteris que consideren/ els que no, etc. Hi vaig estar en la de 1r de batxillerat, però si haguera anat a la de 3r d’ESO o 1r d’ESO, trobe que encara estaria flipant.
Esta setmana, a més, he descobert quasi més coses fora que dins de l’aula. Alumnes de 12 anys no arriba fumats pel carrer, gent que no té cap tipus de motivació en la vida, llevat de la pressió que els dóna sa mare, etc. La veritat que les dosis de realitat que m’estic emportant amb les pràctiques són prou difícils de digerir. No pensava que tot fóra tan trist ni tan… No pots enfadar-te amb ells, fan més llàstima que ràbia. No sé com explicar-ho i, sincerament, tampoc tinc massa ganes de parlar-ne.
Després de falles serà la darrera setmana de pràctiques. Estic cansada, sí, però preferiria que duraren fins a final de curs, perquè cada dia que passa aprenc una cosa nova. I poc broma amb això. Em toca, ara, la part més acadèmica i farragosa: la memòria. Tinc tant a dir que no sé ni per on començar. Bé, sí, pel principi, però ja m’enteneu.
Ens veiem d’ací dos setmanes, amb l’ínici del colofó final que coincidirà amb l’última setmana de pràctiques. Res bo en pot eixir… O sí, qui sap. Vos desitge sort i ànims als companys, i també als qui em llegiu que no feu pràctiques. Sort i ànims, que la recta final ja s’apropa i, si no han pogut a estes alçades amb nosaltres, ja no ho faran…
Salut!

Resum setmana 6
Esta setmana ha sigut curta, però intensa. Curta perquè ni dijous ni divendres hi he anat, de manera que soles vaig donar classe (que bé sona, eh?) dilluns i dimarts. El dimecres el deixe per a més endavant.
Dilluns per fi vaig poder fer un debat a classe amb els alumnes de 1r de batxillerat. Debat que ja tenia ganes de dur a terme, ja que se suposa que és d’on naix el meu TFM (segon TFM, no perdem el temps per ací) i em feia il·lusió saber per on anirien els comentaris i sensacions que despertava als alumnes els vídeos i imatges que vaig seleccionar. La finalitat és conéixer-ne la identitat, les actituds i els prejudicis lingüístics. Com que no són valencianoparlants, algunes respostes ja les intuïa; d’altres, però, em deixaren un poc bocabadada. Tanmateix, no avançaré cap dada ni cap comentari, de moment.
Els tallers amb els de 3r d’ESO van bastant bé, si no fóra per un grup que ha decidit fer RES a classe, de manera que em centre més en aquells que sí que han mostrat un poc d’interés. De tres cursos d’ESO, aquest és l’únic que no té massa ganes de treballar, o siga que les estadístiques tampoc estan tan malament, i més després de tot el que hi ha al centre.
Dimecres férem una eixida. Vam anar a l’Arxiu del Regne, on hi ha una exposició sobre els Borja. A banda, d’això, ens explicaren també els dipòsits, les sales d’investigació i ens mostraren el taller de restauració. Sé que sona malament, però mai hi havia anat. Bé perquè no n’havia tingut l’oportunitat, bé perquè, com bé sabeu, la literatura i la història mai han sigut els meus plats forts, tot i que m’agraden i em semblen molt interessants. L’explicació sobre els Borja va ser molt interessant i els alumnes en coneixen ja moltes dades i històries que els explicava el guia. D’altra banda, aprofitant l’avinentesa que el meu tutor de pràctiques coneix la persona encarregada de gran part dels arxius, vam contactar amb ella i ens va mostrar un carta d’Alfons el Magnànim. SI M’HAGUÉREU VIST LA CARA. Casualment es tracta d’una veïna del poble: el microclima de la Valldigna és especial. Personalment, em va semblar una visita prou profitosa i ben interessant, tant per a mi com per als alumnes (clarament), carregada amb dades històriques i literàries que desconeixia totalment i que em “toquen” de ben a prop.
Per últim, dir que aquestes pràctiques m’estan fent més humana del que era. Estic veient coses i experimentant-ne d’altres que mai pensava que hauria viscut. I no bones, la veritat. No en parlaré, perquè no és el lloc més apropiat, però sembla mentida que, arribat el segle XXI, encara hi haja espai i es permeten estes coses.
Res més. Pose punt i a part i la setmana que ve més.
Feu bondat.

Resum setmana 5
La cinquena setmana ha passat sense “pena ni glòria”, de fet amb més pena que glòria, però no entrarem en detalls. Dilluns vaig rebre la visita de la tutora del màster per “controlar” com anaven les pràctiques i com era davant dels alumnes (un sol, ja ho sabreu!). La resta de dies no ha hagut res a destacar, llevat dels des dies de vaga que vaig decidir fer, tot mantenint la meua condició (encara) d’alumna. Divendres em van sorprendre amb la notícia que una de les alumnes de 1r d’ESO s’havia fet ella sola un piercing a la llengua. A LA LLENGUA, ELLA, MIRANT UN TUTORIAL. Així, es dedueix quin és el control (o no) i poder o autoritat, digueu-li com vulgueu, que els pares exerceixen sobre els fills. Les dues últimes hores foren meues, van estar bastant bé, la veritat. Em convidaren a una obra de teatre en valencià (“profe, vendrás a vernos? Es en valenciano, no te lo puedes perder”) i supose que, tot i que la setmana cultural no estic “obligada” a anar-hi, aniré igualment, ni que siga de visita.
Els tallers de 3r per a treballar els contes van molt bé, hi ha certa competitivitat entre els grups (cosa que pot ser bona fins a cert punt, però mai la potencie) i treballen a classe. Bé, no tots, uns més que altres, ja se sap. I les explicacions sobre les variacions lingüístiques marxen bastant bé. Ara em demanen cançons en acabar la classe, no sé si perquè els agraden realment, o perquè volen perdre classe (hehe). De tota manera, em limite a les explicacions diàries i, si escau, ja n’escoltem alguna. No seré jo qui els lleve la “il·lusió?” d’escoltar música en valencià.
Vos deixe, perles meues, esperant que les vostre figures autoritàries de què tant hem parlat al llarg del curs s’hi manifesten quan calga. Per la meua banda, intente fer-ho el millor possible, i intentant mostrar autoritat, també, quan cal. Esperem que les darreres setmanes vagen de luxe. Salut! I bona setmana.

Resum setmana 4
Com bé llegiu baix, el principi de setmana va ser horrorós. Les dos últimes classes que em tocava fer, Déu [sic] sap quant em van costar! Els alumnes no callaven, no s’estaven quiets, no deixaven de fer comentaris masclistes, etc. Sens dubte, el primer (i espere que últim) pitjor dia de la història de les pràctiques.
La resta de dies, sincerament, han anat genial. Des de dimarts cap ací m’encarregue dels alumnes de 3r i de 1r de batxillerat. Són un sol (alguns, no tots). Amb els de 3r he començat a treballar el conte a parti de “Contes per a nens i nenes políticament correctes” i, de moment, sembla que no va malament del tot! Els alumnes tenen ganes i, com que mai han treballat per grups ni de la forma que els propose (la famosa inductiva, companyes, la famosa inductiva), estan bastant “il·lusionats”. Bé, no diria il·lusionats, però ja m’enteneu.
Amb els de batxiller la cosa va, com havia imaginat, també molt bé. Hem començat amb la dialectologia a partir de cançons. Com bé proclamava a l’inici de les pràctiques, el que pretenc és que els alumnes no avorrisquen l’assignatura, que perden la por a expressar-se en valencià i, sobretot, la por i la vergonya a parlar en valencià en públic. I, sabeu què? Trobe que ho estic aconseguint! Bé, no tiraré castells de foc, ni cantaré victòria tan prompte, però en lloc de badallar i fer males cares, pregunten i aporten coses que els criden l’atenció. Estic encantada. Pense, a més, que a partir de la música es pot arribar a fer coses boniques a classe. De fet, l’altre dia discutien perquè tots volien tots els dialectes! Mai ho hauria dit.
Pel que fa a l’alumnat de 1r d’ESO, no tinc paraules. Mai en la vida havia assistit a un espectacle com el que em mostren cada dilluns, dimecres i divendres. No deixen de sorprendre’m. Malauradament, mai és per a bé. Em fa llàstima saber que hi ha gent amb potencial i intel·ligent i que decideix ignorar-ho i perdre un temps que ja mai més se li retornarà, sense motivacions, ni aspiracions en la vida…
Demà comence a les 8 del matí i supose que hi aniré amb les piles carregades. Almenys ho intentaré. Vos desitge a tots, i a l(e)s company(e)s sobretot, que tingueu una setmana genial i que aprofiteu, que ja s’acaba…

16 de febrer
Hui ha sigut el dia en què més m’he hagut de controlar. Verbalment i física. Necessite tècniques de relaxació. Però eh, la motivació no desapareix!

Resum setmana 3
La tercera setmana es pot resumir amb: constipat que m’impedeix alçar-me del llit i que m’obliga a respondre “do” a la pregunta “Estàs constipada?”. A banda, fins dijous tampoc hauria pogut anar per una altra sèrie de qüestions que no són ni l’espai ni el moment per a comentar.
Dijous tampoc vaig donar classe. Direu: “tantes ganes que tenia i es dedica a res…”. I jo diré: dijous va ser la meua primera excursió amb l’institut, amb alumnes de batxillerat i de tercer d’ESO. Vam anar a la Biblioteca Valenciana (sempre és un PLAER anar-hi, m’encanta l’arquitectura), a l’exposició que hi havia del llibre, amb incunables i códex, vaig morir d’amor. Tantíssimes coses que m’havien explicat a classe i que mai havia vist, per fi vaig descobrir que realment existien (òbviament ja sabia de l’existència, però no és igual saber-ho i que et solten la teoria a classe que comprovar-ho amb els ulls). Després va haver un taller en què els alumnes havien de desxifrar com començava un text d’Alcanyís: Mirant natura humana… Text que ja havien vist a classe, almenys els de batxillerat, perquè el meu tutor i el seu professor ja els havia explicat, perquè (2.0) els ensenya a llegir els textes eixos, amb lletres il·legibles que a nosaltres ens presetaren (gràcies a *Déu) l’any passat en el màster. Ja vegeu, el meu tutor s’aparta de les explicacions de llibre i aporta un poc més (bastant, en realitat) del món de la filologia.
Divendres vaig tornar a l’acció. Els alumnes de 1r de l’eso són bastant, molt insuportables, però sempre intente que presten un poc d’atenció. Els de 3r, en canvi, tot i ser “el peor grupo” (vaja etiquetes, eh?), escolten i presten atenció al que s’explica, hi col·laboren. Són un grup bastant reduït, aquest, i hi ha 3 o 4 cabets que poden donar molt de si, de manera que serà qüestió de potenciar-los d’alguna manera.
Un aspecte que m’agradaria críticar del màster d’educació (i els que queden…) és que no ens ensenyen com actuar en casos en què: entres a classe i et trobes dos alumnes pegant-se, quan et falten el respecte per ser dona (visca el segle XXI!), quan una alumna es posa a plorar perquè li dius que preste atenció, etc. De fet, ni els mateixos professors saben com actuar. Llavors, en lloc d’ensenyar com fer seqüències didàctiques i com visitar ciutats seguint l’argument d’una novel·la o els versos d’alguns poetes, també ens serviria, i de molt, que ens ensenyaren QUÈ FER en ocasions com eixes. Et quedes perplexa per uns segons pensant què fer, què no fer, què dir, què no dir…
Vos deixe, fins a finals d’aquesta setmana. Una bona/boníssima notícia em va arribar la setmana passada i m’he vist submergia en un món ple de TFMs, seqüències didàctiques, memòries i la mare que…
Agafeu la setmana amb forces, company(e)s! Vos pense i recordeu “que ningú vos puge a cavall…”.

Resum setmana 2

Perdoneu el retard (no el mental). Els constipats estan a l’ordre del dia i les meues defenses no han donat de si el que haurien d’haver donat. Coses a destacar? Bé, coses bones i coses no tan bones. La primera i bona notícia és que dimecres, per fi, em vaig “desvirgar” com a professora. La meua sorpresa? Els alumnes m’escoltaven, participaven i entenien allò que els explicava! Era, però, una de les classes més revoltoses que té el meu tutor, per tant, em van sorprendre per a bé. Els vaig explicar un poc de sintaxi per a introduir-los les preposicions i les conjuncions, també els pronoms febles. La resta de 3rs no he tingut encara el plaer de provar-los, però ja tinc moltes ganes: després d’haver estat dues setmanes com a observadora, ja tinc ganes de passar a l’acció!
L’altra classe a què em vaig llançar va ser la de les feres: 1r d’ESO. Ací, però, no va ser massa agradable el primer contacte. En entrar a classe, em trobe un alumne dormint i un altre alumne pegant-li al cap. Decidisc ignorar i seure, torne a mirar i estaven agafant-se del coll, pegant-se patades i insultant-se. Per a ser sincera, pensava que estes situacions em tirarien enrere i em farien agafar un poc de por a això de donar classe i “enfrontar-me” a xiquets (?), però va resultar tot el contrari! M’estic sorprenent!
En aquesta classe, la “classe” es va limitar a la lectura i explicació de les rondalles. Una alumna llegia i ho havia d’explicar a la resta (immigrants que desconeixen el valencià i donem gràcies si entenen el castellà). Amb açò i un poc més de col·laboració, els alumnes s’han compromés a escriure una rondalla i a contar-la a la classe. Sempre busquen alguna cosa a canvi, mai ho fan per superació personal. I és un poc trist, trobe. Però a poc a poc vas coneixent els alumnes, sabent quins són els seus interessos i, a poc a poc, intentar reintroduir-los. En aquesta classe solament hi havia 5 alumnes, perquè la resta se n’havien anat d’excursió o havien estat expulsats (per insultar i pegar a una professora, per llençar cadires i taules a la paret, per pegar als companys, etc.).
La segona classe amb els de 1r d’ESO va ser un poc més moguda (sí, més encara). Els alumnes expulsats van tornar i van donar més guerra que si n’hagueren sigut 50 a classe. Es tracta d’una d’estes classes en què col·loquen els alumnes amb problemes, sense ganes de fer res, més conflictius… En lloc de barrejar-los i evitar l’exclusió (major exclusió, clar), els col·loquen i els etiqueten. Els marquen. No entenc este funcionament, ni el “sistema” en general. Pense que el millor seria barrejar-los i que, a poc a poc, anaren enganxant-se i agafant el ritme. Però, què he de dir jo, que sóc una simple practicant.
Les classes de batxillerat han estat acabant temaris de literatura i aquesta setmana s’examinen, de manera que la setmana que ve tornaré a l’acció amb la dialectologia i la música en valencià. I NO PUC TINDRE’N MÉS GANES. D’una altra cosa de què m’he adonat és que NO RECORDE res de literatura. Almenys de literatuta medieval. I és un probema! Però amb fàcil solució, no val la pena capficar-s’hi.
El final de setmana va ser horrorós amb el constipat. Tant que, en arribar a l’insitut, vaig entrar a la primera classe i a la segona hora vaig demanar tornar a casa. I hui ha estat paregut, amb la diferència que directament no hi he anat perquè el constipat m’està deixant KO. Sóc una dèbil, què li farem.
Intentaré escriure alguna coseta el més prompte possible, però no assegure res. Faena tinc recuperant-me. Esperem que esta setmana siga millor que l’anterior i no tan bona com la següent. Ànim, persones!

Setmana 2. Dilluns

El dia ha començat bastant bé amb la gent de batxillerat i amb el millor 3r que hi ha, en diferència. Després, però, la cosa ha anat complicant-se a mesura que avançaven les hores. Complicant-se per al professor, perquè jo he gaudit de valent!
Vos conte. Els “pitjors” grups d’ESO (un 3r i l’únic 1r) i jo hem acordat fer treball conjunt a fi d’apujar-los la nota de l’assignatura. Estic prou il·lusionada, motivada (no sé quina és la paraula exacta), perquè de seguida han mostrat interés per treballar i, a més, amb una metodologia diferent: per grups i a classe, res de feina a casa. Amb açò últim els he acabat de comprar. I sí, treballarem escriptura i oralitat. Tant se fa que facen faltes, no sàpiguen utilitzar els signes de puntuació o que no sàpiguen que “tindre que + infinitiu” és incorrecte en valencià. El que m’interessa i el que pretenc aconseguir és que parlen i se solten, perquè saben però dubten i se senten insegurs. Si en dos mesos puc fer que, almenys, tinguen un poc més de fluïdesa, ja em donaré per satisfeta.
Ah! Esta setmana comence ja a donar classes. Que de major sona: jo que mai he volgut deixar el lloc d’alumna i ara estaré ensenyant (o intentant-ho) allò que he estat cultivant durant uns quants anys. La vida. Ja vos contaré l’eperiència. Hui done ja per conclosa l’entrada, perquè els dilluns i els dimarts en arribar estes hores mai sóc persona i, a l’endemà, semble estar pitjor que els “alumnes”…

Resum setmana 1

La setmana ha estat més pesada del que esperava, tot i que no he fet res, llevat d’observar i tindre els primers contactes amb els alumnes. Per fi he coneguut “les feres” de 1e d’ESO i, efectivament, NO ES POT DONAR CLASSE. Si aconsegueixen que s’estiguen a la cadira, ja poden donar-se per satisfets durant tota la setmana. De fet, el tercer dia ja em van avisar en entrar a l’institut. A més, em van informar que no hi ha cap tipus de responsabilitat per part de la directiva, més enllà dels famosos “partes” i expulsions, càstigs inútils al meu parer. Ara bé, després del que he vist esta setmana entenc que siga una de les opcions més viables i fàcils per al professorat. Es tracta d’una classe flotant: cda dia hi ha alumnes diferents i sempre són els mateixos a donar-se a conéixer. Tot i la desesperació del professor per aconseguir que li presten atenció, no descarte llençar-me i intentar fer alguna cosa que els puga ser útil, que s’aparte dels típics pronoms febles i temps verbals. Com sempre dic: “quan ixes al carrer no van a preguntar-te amb quin temps verbal parles, però hauràs de parlar bé i ser coherent, també quan escrius. I hauràs de saber escriure.” A partir d’ací, traeu vosaltres les conclusions.
Els alumnes de 1r de batx són una bassa d’oli, és increïble, els manen treballs voluntaris (sí, els MANEN treballs voluntaris) i els fan. Em sembla increïble, la veritat. Els vag avisar que els estaria explicant dialectologia durant unes quantes sessions i sembla que estan bastant motivats, no sé si per la “il·lusió” que els explique jo alguna cosa o per què. Així i tot, supose que si jo hagués tingut alguna “professora en formació”, també m’hauria fet gràcia vore-la en acció i “provar-la”.
És, si més no, curiós açò d’estar en lloc d’alumna i de professora alhora, la veritat que no sé quina de les dues m’agrada més. Això sí, solament durant esta primera setmana sóc conscient que allò de “no vull deixar d’estudiar” no passarà, cada dia aprens coses noves i, si “pilles” els alumnes, t’hauràs d’esforçar perquè els continue interessant la matèria, tot i que hages d’apartar-te un poc del famós i estimat currículum.
Les classes de tutoria, com suposava, no s’aprofiten per a solucionar problemes. De fet, si s’hagueren de solucionar tots els problemes que hi veig, amb el departament d’orientació i l’ajuda del professorat no n’hi hauria prou! Però, eh! Anem aprenent, que és el que importa. Si em donaren a escollir una altra vegada, pense que elegiria el mateix institut: hi ha varietat de tot i els professors són bastant accessibles i divertits, cosa que, en els dies que corren, s’agraeix.
Per últim, dir que la motivació sembla ser bastant restringida: he aprés que molts dels alumnes no treballen si no en reben res a canvi: motivació zero. Personalment i, com sempre dic, “si algun dia treballe”, el primer que faré serà buscar els punts forts i dèbils dels alumnes i intentaré, a partir d’ací, acostar-los l’assignatura. Amb fer que desapareguen una sèrie de prejudicis que, com a tals, em posen els cabells verds, i que s’interessen mínimament per l’assignatura (per la llengua, la cultura en general), ja m’hauré guanyat el sou. I recordeu-me estes frases si arriba el dia en què no ho faça.
Demà comence la segona setmana. Segona ja! Trobe que em passarà bastant ràpid. És el que passa quan s’està a gust. Company(e)s, espere que comenceu la setmana amb il·lusió i amb molta força. Ja sabeu “les/el de l’altre màster” que el pitjor encara està per vindre. I quan parlem “del pitjor”, parlem d’allò que vosaltres i jo ja sabem.
M’acomiade fins demà, o despús-demà, o a l’altre. La feina se m’acumula i quan més en faig més n’apareix. In bocca al lupo!

Dia 2

I, efectivament, hui quasi em quede dormida. Açò de portar horari diürn després de tres anys em deixa com una ànima en pena durant la resta del dia.
El dia ha començat amb un examen: els estimats proboms febles, literatura medieval i lectura. D’uns 27 alumnes que hi ha a classe, solament 6 hi han escrit. Fracàs escolar? On? Quan? Això són els professors, que no saben fer la seua feina… M’he assabentat, tal com m’han explicat, que molts alumnes conflictius que hi ha al centre, realment han estat derivats de la privada. Així, entenc molts dels problemes que, a pesar de ser el segon dia, he anat observant. Després diran que l’escola pública és “una merda”. “Una merda”, en veritat, és l’escola i l’educació privada, que fa fora DEL SEU sistema aquells alumnes que veuen incapaços (o potser són ells els incapaços?) de seguir endavant. Pense que hi ha molta “bala perduda”, però que si tots posen un poquet -però poquiu poquiu- de la seua part, eixes “bales perdudes” poden trobar un camí. Sí, serà més o menys brillant, però almenys hi haurem contribuit.
La resta d’hores han estat bé. Els alumnes de batxiller són unes màquines pensants en forma d’animetes de 16/17/18 anys, i es nota l’interés i les ganes d’aprendre. He de dir, i em sent obligada, que el professor fa moltÍSSIM. No és suficient que t’agrade una matèria o et motive, tot depén, per a mi, del professor que et toque. Com la loteria (típica comparació, ho sé), però és cert.
Demà serà un altre dia. Per fi coneixeré les “males feres”de 1r d’ESO i, més que por, tinc ganes i curiositat. Són personetes d’11/12 anys fent impossible la tasca del profe i l’aprenentatge de la resta dels companys, perquè imagine i vull imaginar que d’entre els 20 i pocs alumnes que hi haurà, algun tindrà un poc d’interés a aprendre, ni que siga per aprovar l’assignatura. I, vist el “panorama”, per a mi seria suficient.
A aquells que hui ha sigut el vostre primer dia, espere que, almennys, haja estat la meitat d’emocionant que el meu primer i, amb això, ja n’estaríeu contents! Força i avant, que açò és un primer tast i encara no hem començat a aprendre de debò…

Dia 1

He començat el dia pensant: “Si m’he d’alçar a estes hores tots els dies, no arribe a finals de setmana”. Era de nit, fosc. Pensava que m’havia enganyat posant el despertador! Feia mesos i mesos que no matinava tant… La jornada ha començat a les 8 del matí i el dia es presentava amb tres 3r d’ESO i dos 1r de batxillerat. I quin matí, persones.
En primer lloc, voldria parlar de les instal·lacions del centre, pobres segons el professorat. Tanmateix, disposen d’ordinadors en totes les aules, de canons i de pissarres digitals i, a mi, com que sóc de poble i al meu IES t’havies de preocupar que no et caiguera cap tros de sostre al cap, em semble que, en realitat, tampoc ho tenen tan malament. El gimnàs és bastant reduït, però tenen dues pistes on poder-se esplaiar, a banda d’un mini-bar i una mena de jardinet on poder seure.
L’alumnat és d’allò més divers. La majoria són de València, d’algun barri de ben a prop; la resta són nouvinguts. Ara bé, aquest percentatge de nouvinguts es veu considerablement reduït en arribar a batxillerat, on el nombre d’alumnes disminueix i és, en part, per l’abandó dels estudiants nouvinguts. Ningú no parla valencià, fins i tot els professors són castellans, però (cosa bona) no tenen cap problema a parlar-te en valencià. Els alumnes de València, tal com havia augurat, no parlen valencià. De vegades sents alguna paraula solta a classe i penses: “ehh! Sí que el sabeu parlar!” Així, una de les coses que m’he proposat és que parlen valencià, a classe almenys. Anem a pams, però.
No es tracta d’un institut “de nivel”. De fet, a primer cop d’ull s’observa que les classes que predominen són la baixa i la mitjana, de manera que no em sent en cap institut experiment on hi acudeixen alumnes d’eixa “high-class”, amb classes i projectes utòpics, una classe gairebé inexistent. Inexistent, inexistent… Ja m’enteneu. D’altra banda, es tracta d’un d’aquells institut que està en perill d’extinció: redueixen professorat i alumnes per classe, de manera que van eliminant personal i alumnat fins que es quede en un no-res. Una situació molt trista que també li haurem d’agrair a la nostra consellera. No entraré, però, en matèria política. No hui.
Quant als cursos, les diferències entre tots dos són bestials, tant pel que fa a l’interés com pel que fa al comportament. Els de 1rbatx semblen bons alumnes: escolten a classe, pregunten i, atenció! Fan treballs volutaris! Si pensava que açò era el que més m’anava a sorprendre del dia, no podia anar més errada. Un dels tercers (no diré lletres, just in case) també m’ha sorprés per a bé: escolta i participació activa, treballs voluntaris, dubtes i interés per l’assignatura (que no podria ser més gratificant).
Ara bé, la resta de classes de 3r han estat una experiència que m’ha fet pensar moltes coses. Però moltes, moltes. Per exemple: a) si hem de parlar de vocació, la tasca d’un (bon) professor en podria ser la definició; b) els (bons) professors es guanyen el sou amb sang, suor i llàgrimes; c) si et veuen dèbil, aniran a per tu; d) NO ÉS UNA PROFESSIÓ FÀCIL. De fet, si em col·loquen ara mateixa dins d’una aula (amb alumnes com els que hauré d’observar i atendre aquests dos mesos) no sabria què fer.
Una altra cosa a destacar ha estat la conversa amb el psicòleg (clínic) del centre. M’ha explicat com funciona el PQPI, alguns dels problemes dels alumnes i, com els profes, és una tasca que, si està ben feta, mai ha estat prou reconeguda. Gent molt interessant deixant-se la pell per aquells que estan en perill d’exclusió: em lleve el barret. I sí, és cert.
Hui ha estat el primer dia i m’he trobat amb mil casos diferents, entre els quals destaque alumnes que colpegen altres alumnes i provoquen luxacions, alumnes que s’adormen a classe i els deixen perquè “mentre estiga ací tranquil, no farà mal en cap altre lloc”, alumnes que (sorpresa!) es maquillen a classe i alumnes amb tendències suïcides a fi de cridar l’atenció i amb transtorns d’humor que no saps massa bé com encarar.
Però, eh! No tot són coses males. “Ah, no? Que estrany” pensareu. Doncs sent (o no) dir-vos que també he vist coses positives. Per sort, el professor/ tutor que m’ha tocat és un dels més respectats de l’institut i, en donar les classes, es nota. Després, tot i les presentacions i que encara no he intervingut “com a professora”, els nervis no han aparegut en cap mooment. Poca broma! Espere, doncs, que el dia que “em llance a les feres” com m’han dit hui un milió de vegades, la cosa no canvie.
Per últim, espere que la motivació/ il·lusió/ ganes de treballar, aprendre i ensenyar que tinc no desapareguen, tot i les dificultats amb què treballaré, que les veig més aviat com una oportunitat i com una pedra amb què ensopegar una vegada, i una altra, i una altra, i una altra, per a després alçar-me i seguir fent camí.

Companys, si alguns em llegiu, espere que els vostres dies siguen productius i ben profitosos! Vos tinc al cap i vos desitge que, a pesar del que trobeu, tingueu paciència, ganes i il·lusió. Sort!

6 pensaments sobre “Memòries de “la del CAP”

  1. I jo que em queixava, allà pel 2000 i pico……. de lo xerraires que eren certes personetes i ……no té res a veure amb el que tens i tinc ara. I … t´ho tinc en compte. Perquè no has vingut ací?

    • Què? Que em tens en compte? Que parlàrem? Si has de reconéixer que érem el millor grup i ens estimaves mogolló! Haha. M’hauria agradat anar al JAume, de fet era la meua primera preferència! Però per temes econòmics (no puc tindre un pis llogat i no anar) he decidit quedar-me ací. Diversitat per a donar i vendre, i “les feres” que m’han tocat espere que em preparen per a un futur que espere que no tarde a arribar!

  2. La sort juga a favor d’una ment preparada (va dir algú), i sabies què? tu la tens. Pel que he llegit no ha estat un dia massa traumàtic, sinó ben al contrari: parles amb tendresa de l’experiència i deixes palesa la teua intenció en deixar el teu gra d’arena. M’alegre molt, per tu i pels teus alumnes. La de pràctiques ja ha arribat!!! 🙂

    • Carlaaa que bonica eres! La veritat que no sé si he parlat massa prompte o què… Però espere que vaja bé i que em/els servisca d’alguna cosa de profit! Ni que siga alguna frase o alguna coseta que puguen aprendre… “La de pràctiques ja ha vingut” i ve amb ganes de guerra 🙂
      Ja aniré contant-vos! ❤

  3. Eres la millor, i ho saps. Continua així perquè estic molt orgullosa de tindre’t com a germana, en tots els sentits! T’estime i avant! ❤

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s