“La vida, una escala”

Massa temps ha passat! Realment no sé exactament de què escriure, ni de què parlar, o sí… Sé que no dec, en realitat ho sé, però també sabem que el victimisme és una de les facetes que, en alguns casos, més trac a passejar. Ja que m’hi passe, aprofitaré per a fer un poc de publicitat sobre L’home manuscrit, una de les novel·les de Manuel Baixauli. He de dir que havia escoltat poc (molt poc, realment) parlar d’ell. Després d’haver llegit esta xicoteta obra d’art no entenc com encara continua tan “ocult” per a alguns. He descobert (descobriment de l’any!) que té dos novel·les més… Espere que caiguen prompte! Dóna gust veure i llegir autors com aquests, de debò. Feia molt de temps que no llegia cap novel·la amb eixos nivells d’abstracció, reflexió sobre la vida (ai las! La vida…) i d’exquisidesa que ben bé es podria traduir com a “orgasme literari”. Vos el recomane.
No pretenc contar-vos la història, ni res que s’hi parega. Com ja sabeu, una de les meues parts preferides quan llig és subratllar aquelles frases o fragments que més m’agraden o que més significatives considere. Vos deixe, ací, alguns d’aquests trossets esperant que vos agraden i, si bé no llegiu la novel·la sencera, almenys se vos plene un poc l’animeta de -més- coses bones.

“Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.”

“Escales. Camins on tan sols veus el que hi ha immediatament davant o immediatament darrere. On anem? D’on venim?… La vida, una escala. Per a guaitar més, t’has d’abocar al buit. Qui no ha concebut, mentre mira cap avall, l’opció de llançar-se? Puc fer inventari de les escales més importants de la meua vida. No el faré. Miraré el passat només l’estrictament necessari.”

“Activitat preferida dels humans: jutjar, jutjar el altres, empresa en què exhaureixen l’enginy.”

“Em vaig sentir com mai guiat i pensat per Algú. Anem fent, anem vivint, mirant les coses massa de prop, el present ens distrau i ens desvia i no veiem el dibuix que deixem enrere.”

“- Sap?- digué Jove-. No sé què és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne. Imaginar o recordar, heus ací el dilema.
– Una cosa no lleva l’altra.
– En part, sí. Allò que he viscut, allò que ha esdevingut experiència, anul·la la idea preconcebuda, sovint superior,
– Passa amb tot, no creu?
– Sens dubte. Passem mitja vida anhelant el futur; l’altra mitja, recordant el passat.”

Bells camins

Pose punt i a part a la que ha estat una de les millors èpoques de la meua vida. No tot ha sigut de color rosa, de fet de vegades no li trobava ni color… Però amb paciència, constància i bona companyia tot es tira avant! Diria que aquest any ha sigut un punt d’inflexió entre l’abans i el després, he aprés moltíssim i també m’he adonat de moltes coses -mai no és tard quan arriba!-.
Sabia que enguany s’havia d’anar al màxim, i així he fet. El màster ha sigut “uffff”, però si he de fer balanç el resultat és positiu. És evident que algunes coses s’haurien pogut millorar i d’altres, en canvi, haurien pogut seguir i no acabar mai. Tot el que comença ha d’acabar… O això diuen! Ara m’espera un any més “uffff” encara, però després dels mesos de relax -relatiu- que m’esperen, estic segura que ho agafaré amb ganes o, si més no, amb la il·lusió suficient per a posar el punt i final a una etapa que pensava que mai no acabaria. És trist deixar coses enrere, sempre ho és. Així i tot, mai saps què vas a trobar-te de nou i com anirà. Jo enguany m’he sorprés a mi mateixa… I per a bé! A pesar del que alguns podrien esperar. Noves companyes, noves amistats i noves experiències que començaven (i continuen!) amb la filosofia de ” I per què no?”. Vos l’aconselle.
Com bé deia, no tot ha estat de color rosa, ni de bon tros. Tant en l’àmbit acadèmic com en el personal. Però, eh! Que la vida són quatre dies i un està plovent, i si no ens posem les piles no hi ha forma d’avançar… L’estiu acaba de començar i, de moment, no m’ha decebut. Ara ens queda saber com acabarà i a quin ritme avançaran la resta de coses…
Vos desitge el millor a aquells que de segur tardaré a vore. A la resta, ànim i “keep calm”, que tot arriba! Com sempre, vos deixe un verset. Hui de Foix. Aquest és especial perquè em recorda un dels millors moments amb els meus filocats i, com no podia ser d’una altra manera, em porta records més que bonics…

“Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera.”
J. V. Foix.

Her

“Estimada Catherine,

He estat assegut aquí pensant en totes les coses per les que vull disculpar-me; pot el dolor que ens hem causat mútuament, per tot el que et vaig culpar, per tot el que necessitava que feres o digueres… Ho sent. Sempre t’estimaré perquè cresquérem junts i m’ajudares a ser qui sóc, sols volia que saberes que sempre hi haurà una part de tu dins de mi i estic agraït per això.
Sols vull que sàpigues que en qui sigui que et convertisques i on sigui que et trobes en aquest món, t’envie el meu amor, eres la meua amiga per sempre.

Amb estima,

Theodore.”

PLL: Poti Little Liars

Ja feia temps que tenia en ment fer una entrada al sobre aquesta sèrie. No és que siga la típica sèrie que dius: “és la millor que he vist en la meua vida”. No. En canvi, sí que seria més encertada la frase següent: “està sèrie m’ha marcat per a tota la vida. Sí, però de dolenta i ridícula que és”. Sí amics, estic parlant de la famosa sèrie Pretty Little Liars.

Les quatre petardes


En un principi, la sèrie comença bastant bé, si sóc sincera. La sèrie gira al voltant d’un grup de quatre amigues, cadascuna més ridícula i, permeteu-me l’expressió, més pertarda a l’anterior. En teoria, se suposa que les quatre són amigues de gairebé tota la vida i van al soterrament d’una cinquena, que en realitat no està morta (Oops! Spoiler), la més petarda i pingo de totes que es dedicava a fer les seues vides impossibles. Al final del primer capítol, reben un missatge anònim, firmat per “A”, el nom del/ de la qual intenten descobrir al llarg de les mil temporades que té la sèrie (i el que queda). Dels personatges en parlaré al final de l’entrada. De moment, però, anem per parts i centrem-nos en la trama, o millor dit, en les mil trames secundàries que han decidit incloure-hi sota no sé quin argument a fi de fer-la més interessant i entretinguda. Però que no.
La primera temporada, tot i tenir 24 capítols (a la qual cosa sempre m’he oposat), és entretinguda i té trama, està interessant i tot lliga amb tot. Una vegada comença la segona temporada, veus com tot el que s’havia construït al llarg de la primera de cop i volta desapareix i comencen a aparéixer trames noves -sense cap ni peus-, així com nous personatges. Sí, a primer cop d’ull no sembla que siga per a tant, però vos assegure que ho és. Dels 24 capítols que formen cada temporada, si dic que solament 5 en valen la pena crec que estaria atribuint-li massa mèrit a la sèrie. A més, dins de cadascuna de les temporades, els que veiem aquesta sèrie hem de suportar els “especials” de Halloween. Que d’especials, en realitat, no tenen res; moltes vegades (com la darrera) no aporten res, són pura palla i encara no he aconseguit entendre el per què de l’emissió.

De gòtica, de Pocahontas, de Maria Antonieta (em mata) i de Britney Spears (?). No comment.


A partir de la segona temporada, com deia, tot va de cap a caiguda i comencen a aparéixer nous personatges (a cada temporada n’afegeixen dos o tres nous i la cosa comença a ser bastant pesada), els antics de sobte deixen d’aparéixer sense cap tipus d’explicació (?) i, quan tornen, ho fan de la forma més inesperada, ridícula i insubstancial possible. Diria, i trobe que no m’enganyaria, que les protagonistes són la major part del temps òrfenes i que, quan no saben què afegir-hi, apareixen els pares. Perquè sí.
Podria parlar d’altres personatges com Jenna (Jenna? Qui és? Estic segura que ja ningú se’n recorde), Toby, el pobre sols apareix quan Spencer, una de les protagonistes, es tira al món de la droga, literalment; Jason, el germà de la morta, que en teoria no està morta; Maya, que ja no pintava res i van decidir que la millor opció era assassinar-la, Shana, Paige (pobra), Cece…. I un llarg etcètera
Les trames. Quantes n’hi ha? No ho sé. Jo em quede amb la del brúfol en forma d’USB. Ens van fer creure que tenia informació súper important per descobrir qui estava darrera d'”A”. En lloc d’això, el brúfol va aparéixer durant tres o quatre capítols al qual li dedicaven 30 dels 42 minuts que dura i, de sobte, res. El brúfol, igual que els pares de TOTES les protagonistes, va desaparéixer. També hi ha poble misteriosos (que esdevenen spin- off que acaben cancel·lant, NO SÉ PER QUÈ), tendes de nines i sacs de boxa plens de cristalls i ganivets acabats amb punta que et fan sagnar quan li pegues; mares que se suïciden? Mona Team, crec que ha sigut una de les trames que més ens ha impactat, però per a mal. Vaja decepció… Podria seguir i seguir, però passaré ja als personatges. Es pot despotricar tant d’aquesta sèrie que podria escriure un post de cada capítol, però em negue.
Els personatges em maten. Cal dir que no he vist personatges més ridículs i incults al llarg de totes les sèries que porte vistes. Per ordre de més ridícula a menys són Emily, Hanna, Spencer i Aria. Emily és la negreta que ha d’aparéixer sí o sí pel tema de la discriminació, destaca per les reiterades males interpretacions del seu personatage i per la manca de protagonisme que li donen: si la llevaren de la sèrie ningú se n’adonaria; Hanna és el típic personatage (no dic que sempre siga així) de la xica rossa, babaua i inculta, en els moments en què apareix amb un llibre a la mà fa riure, literalment; Spencer és la lletja intel·ligent, ara s’ha tirat a les drogues; i Aria no sé què pinta, perquè és la més normal de totes. Un altre aspecte que m’agradaria destacar és que les protagonistes rarament van a classe i, quan ho fan, qualsevol motiu és bo per anar-se’n, així, per què sí. A més, el vestuari que porten… Bé, jo no aniria tan maquillada ni tan ben vestida encara que fóra el dia del meu casament.

Per últim i ja per acabar, faré una llista dels “moments espectaculars” (com vam acordar que li diria ;)) de la sèrie, fent un recorregut des de la primera a la darrera temporada:

1. Emily i la seua úlcera
2. Hanna sent atropellada (aquest és increïble)
3. Un pot de cigrons, protagonista total d’una escena
4. El brúfol en forma d’USB que acaba per desaparéixer
5. Emily caient d’un cotxe en marxa (sí, com llegiu) i pegant-se en l’omòplat
6. Nous personatges que SOSPITOSAMENT i CASUAL tenen els mateixos problemes que les protagonistes i són físicament iguals. Com no, també desapareixen
7. Les disfresses de Halloween
8. Aria destrossant l’apartament d’Ezra
9. Hanna dient que ella l’hauria cremat
10. Hanna amb un llibre a la mà
11. Spencer dient-li que llegir no li fa cap bé
12. Emily tenint DUES frases en un capítol
13. Mona sent A
14. Cece sent A
15. Ezra sent A
16. Spencer sent A
17. La mare de la morta sent A
18. Jo sent A
19. Spencer corrents pel bosc amb un vestit de nòvia i caient
20. El vestit amb restes humanes i ELLA SENSE ADONAR-SE’N (jej)
21. Etc, etc, etc

Després d’açò, si és que heu arribat ací, vos preguntareu per què la mire. La meua resposta és: no sabeu quant em ric amb les actuacions i els guions tan absurds que poden arribar a tindre. La trama ja no té cap sentit i, tard o d’hora, acabaré deixant-la, però per passar la vesprada i riure un poc, ja va bé…

“La por que no s’acaba mai”

Hui he decidit escriure una entrada al voltant d’una de les lectures que més m’ha copsat, que més a gust he llegit i que, al mateix temps, més mal sabor de boca m’ha deixat. No pretenia fer-ne cap valoració personal, però com el tema no m’és alié no m’he pogut estar de fer-la. Així, tot seguit vos oferisc la possibilitat de llegir-ne un petitíssim resum i uns comentaris sobre l’obra.
Així, començaré dient que “La por que no s’acaba mai“, de Dolors Garcia i Cornellà, ha estat uns dels llibres que crec que millor reflexa el món interior dels adolescents quan viuen aquests tipus “d’experiència”, per dir-ho d’alguna manera. Me l’he llegit d’una sentada i m’ha tingut enganxada des que he llegit la primera línia. Vos faig un breu resum: el llibre tracta sobre el maltractament i l’assetjament tant dins de les aules, l’anomenat “bulling”, com fora d’elles. Joel, el protagonista, ha estat maltractat físicament i psicològica durant gairebé dos anys pels que ell anomena “els llops”, els que abans eren els seus amics.
Tot i no tractar-se d’una publicació recent (2005), l’anàlisi interna que fa l’autora trau a la llum els pensaments, les pors, les frustracions, etc. més profunds del protagonista. Aquestes sensacions podrien vore’s reflectides perfectament en l’actualitat a l’escola o a l’institut del barri o de poble. Podria estar passant-li a un/a company/a, a tu. És una realitat que malauradament es troba en el nostre dia a dia, una realitat que per a molts passa desapercebuda o a la qual es refereixen com a “són coses de l’edat, ja passaran”.
Crida l’atenció, a més, que no es narra solament des del punt de vista del protagonista, sinó que l’autora va més enllà ja que hi inclou les veus i els pensaments de la resta de personatges que envolten el protagonista; encara que de vegades no ho semble, també s’adonen del que passa, no resten aliens a la nostra persona. No cal dir, però, que no em referisc solament a aquests casos, sinó, més aviat, en general. Moltes vegades, quan es té algun tipus de problema, es pensa que el millor és quedar callat, no compartir res amb ningú, aïllar-se dins del respectiu món i, en realitat, el que s’està fent és deixar de banda aquells que poden ajudar, per poc que siga, que poden fer que s’avance, ajuden a caminar malgrat que siga a passes menudes, fins que un dia ja es camina tot sol. Es pot tenir la sensació que cada vegada s’és més petit, com si el món se’t menjara i la resta no pogueren fer res més, llevat de burlar-se, riure’s, pensar que en realitat “els llops” tenen raó en fer el que fan, que tot és culpa seua, de qui si no? I, al capdavall, és ell qui molesta la resta, com si fóra un estorb o fera d’embalum, que sobra.
La temàtica d’aquest llibre em pilla ben a prop, de manera que aquesta lectura m’ha servit un poc per recordar vivències passades i poder-ho analitzar des de totes les perspectives possibles. Cal dir que totes elles m’han deixat un gust amarg i dolorós, com ja he dit, vist des de tots els punts de vista: des del botxí fins a la víctima, passant pel germà, els amics i la resta de familiars. Com imaginareu, no és plat de bon gust per a cap d’ells.
D’altra banda i centrant-me més en l’àmbit acadèmic, és una de les lectures que recomanaria per a un circuit de lectura escolar. Molts adolescents podrien veure’s reflectits en aquestes històries o en històries semblants que, al cap i a la fi, tenen els mateixos components. A més, també pot servir per fer obrir els ulls a la societat o, si més no, aquells àmbits en què solen donar-se aquests tipus de situacions, que es lleven la vena que els tapen els ulls! El botxí pot posar-se en la pell de la víctima, la víctima en la del botxí (açò està un poc més complicat, la veritat) i, així, oferir-ne diferents punts de vista, saber què se sent i com es viu. Pense que qualsevol persona que passe per eixe tipus d’experiència tard o d’hora acaba creixent i superant (amb dificultats) un poc els entrebancs amb què s’ha trobat i que, significativament, acaba per configurar el tipus de persona que serà, el caràcter i el tractament i actuació de cara la resta (el teatre del món, sabeu?).
Així doncs, és una lectura que també us recomane a vosaltres, és un poc dramàtica, però amb un final ben tendre amb la capacitat de fer brotar algunes llagrimetes. No és difícil de llegir, ni gens complexa d’entendre; vos assegure que no te desperdici!

Joc d’escacs, Vinyoli

De vegades els himnes
són per a aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com el cavall i, ràpids,
obliqüen com l’alfil.
Sacrifiquen la dama i, ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
—però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona,
acabarà caient.

Amors

Amors, amors i amors. Mil tipus d’amor, cadascun diferent i més fort -o no- a l’anterior. Amors que naixen i moren; amors que ni arriben a nàixer; amors perennes; amors enganyosos: amors que es pensen que continuen, però aplicant un poc de sentit comú saps que són amors “que ja no seran el d’abans”; amor de gos, amor de mare, amor de germana, amor d’amigues, amor de pare? Amor a l’art, amor a riure, amor a menjar, amor a aprendre, amor a la vida? Amor a dormir: amor al sol; amor als xicotets detalls; amor als instants d’alegria i felicitat; amors als teus amors; amor a “eixe moment en què”; amor a les lletres; amor a ensenyar; amor per interés; amor per amor; amor a tu?  Amor de parella; amor de *uela; amor al poble; amor a la llengua -per amor a la lletra i per amor a l’amor-; amor per no fer mal; amor per compromís; amor sense pensar-ho; amors que es pensaven per a sempre i han quedat en amors “fins que m”he cansat”. 

 

Cregueu o no, la balança sempre es decanta cap al costat positiu

Arribat el dia de hui, com molts altres, jo també em veig obligada (un poquet) a fer balanç del que ha sigut el 2013 i enguany ho faré per escrit. La veritat que recorde com estava i què feia fa un any i 365 dies han donat per a molt. De fet, no sabria per on començar. O sí. I jo, a pesar que alguns de vosaltres no s’ho creureu, també em quede amb les parts bones, perquè resulta que de les negatives també se’n pot traure profit.
Com deia, 365 dies han donat per a molt i encara han passat molt més ràpid. Passa quan tens coses a fer. Si he de destacar un únic fet d’este any és que he acabat la carrera (uau!). Més que amb la carrera, però, em queda amb totes les experiències viscudes, tant personals com acadèmiques, i, sobretot, amb la gent que m’ha/ he acompanyat durant aquests quatre anys. Acadèmicament també podria destacar altres èxits (?), però els considere secundaris i, per tant, me’ls reserve.
Altres aspectes positius? He viatjat sempre per amor i per plaer, he vist món i diuen que és la millor forma d’aprendre. Així, temps i diners aprofitats, i no, no m’arrepentisc. Físicament he millorat; la meua esquena és un os dur de rosegar i sol donar-me bastants problemes generalment. Enguany, però, m’he avançat i he sabut guanyar, encara que no sempre he acabat ben parada. Em quede també amb la gent que ha estat amb mi tot este any i que, pel que veig, hi continua! No tots són capaços d’aguantar… Jo no ho seria, de fet. Em quede amb les noves persones que han entrat en la meua vida, perquè diuen “quan una porta es tanca, se n’obri una altra”, i de moment la cosa va pel camí més assenyat.
Aspectes negatius? Sí, en podria destacar uns quants, algunes pèrdues importants però, com he dit abans, em quede amb les parts positives perquè de tot s’aprén. I a mi més que a ningú em sembla mentida que estiga deixant per escrit açò, però tot té alguna cosa positiva. Vist des d’on estic ara i des d’aquesta perspectiva, doncs, tampoc ha anat tan mal. I si ha anat mal? No patiu, perquè no dura per a sempre. Si té solució, no cal preocupar-se’n i si no en té, el mateix. He comprovat en primera persona que no val la pena pegar-li mil voltes a l’assumpte i que, quan menys t’ho penses, el problema s’ha solucionat.
Amb tot, la idea d’escriure tot allò positiu i negatiu de l’any és una “excusa barata”. Escric, sincerament, per agrair a totes i cadascuna de les persones que m’han “suportat”, que no m’han deixat enrere, que m’han donat suport i que, sobretot, m’han fet riure quan ho he necessitat (el millor antídot, sempre), que sense a penes conéixer-me s’han preocupat (un “com estàs?” és ben barat, i potser a una li alegra el dia) i m’han donat consell. No cal, doncs, que done noms. Si ho llegiu sabreu per què he dit el que he dit, i sols em queda donar-vos les gràcies mil i una vegades.
Simplement dir-vos que si el següent any es presenta com aquest, estic segura que no tindré temps per avorrir-me (encara que realment no sé si alegrar-me’n…). Així, m’acomiade ja, perquè el sentimentalisme és un dels meus forts i no vull avorrir-vos molt més. A part, sabem com pot acabar açò i “no és plan”. Vos desitge el millor i que sigueu el més feliços possible. Jo, des d’ací, seguiré admirant-vos i donant-vos sempre les gràcies per estar-hi.

Mal del llengües

En el moment en què va caure a les meues mans Mal de llengües de Jesús Tuson, sabia que prometia i em tindria enganxada des del principi fins a la fi. I així ha sigut. Com ja sabeu, fa poc (anys, que relatiu pot ser el temps!) vaig descobrir que la sociolingüística era una de les meues branques predilectes dins de l’inacabable i insaciable món de les lletres. De fet, moltes vegades he preferit llegir algun llibre o article relacionat amb la matèria en lloc de llegir alguna de les novel·les considerades best seller del moment.
Realment, d’aquest autor és el segon -i no darrer- llibre que llig, i m’he quedat amb ganes de més i més. Per als qui no ho sapieu i no estigueu gens familiaritzats amb el tema, en part de les seues obres, l’autor s’encarrega de desmuntar alguns dels fonaments bàsics i prejudicis lingüístics ja establerts i infundats a la societat -alguns sota la base d’ “a saber què”- des de fa temps. No se centra únicament i exclusiva en la llengua catalana, tot i que moltes de les lectures es poden extrapolar i llegir-se a partir de l’estadi actual del català. Parla, doncs, dels prejudicis i atacs socials (darrere dels quals mai hem de pensar que es troba la política, clar que no) contra algunes llengües i la incansable i constant dèria d’altres d’intentar creure’s superiors.
Amb clau irònica i inflexible enuncia veritats que a més d’un li feririen la sensibilitat lingüística i l’obligarien a acceptar la realitat. A mi m’agrada llegir per aprendre, sempre que agafe algun llibre pense: “M’aportarà alguna cosa? O solament em servirà per passar el temps?” I, amb aquesta lectura tan fàcil i lleugera -per a mi, clar!- es fa un breu però íntegre recorregut des dels inicis dels prejudicis lingüístics fins aleshores. I dic d’aleshores perquè algunes de les veritats i prediccions futures que fa l’autor, s’han acabat acomplint malauradament i esperada.
És, doncs, una lectura de les que a mi m’agraden: de les que et fan pensar. I és per això que diré el següent: a més d’un i a més d’una li faria bé llegir alguns dels passatges escrits en aquest llibre. Sé que no ho fareu i, avançant-me als fets, m’he pres la molèstia de copiar alguns dels fragments -uns més llargs que altres- que més m’han agradat i més m’han fet recogitar. Vos anime que en llegiu alguns -o tots!- i els penseu. Al cap i a la fi, a ningú li ha fet mai mal un poc de cultura.

Tanmateix, valdria la pena deixar anar, ja des d’ara, un avís innocent: cal que no carreguem damunt les espatlles de les llengües les nostres manies persecutòries; cal que no els fem fer una tasca per a la qual no han estat mati dotades. Una bandera és una bandera; una llengua, no. (Tuson, 2002: 59)

No ens enganyéssim pas: llevat d’excepcions heroiques (o molt imaginatives), l’educació no és res més que la transmissió dels estereotips que fan funcionar les col·lectivitats humanes. Torno a insistir-hi: llevat d’excepcions heroiques. O molt imaginatives. (Tuson, 2002: 62)

Podem convenir que els prejudicis populars més persistens són tres i en tots els casos prenen la forma, ja ens ho podíem imaginar, d’una dicotomia: hi ha llengües fàcils i llengües difícil; llengües suaus i llengües aspres; ara amb molt parlants, ara amb pocs […] El que és cert és que els que titllen una llengua de “difícil” no són gent especialment procliu a aprendre-la; són persones instal·lades còmodament en el monolingüisme i se senten eguitoses si al seu voltant n’hi ha d’altres que parlen una llengua altra que la seua. (Tuson, 2002: 63)

La comparació valorativa entre llengües diferents és una història ben diversa: per al perjudicador, instal·lat en la seva llengua, que o bé queda al marge del problema o bé és reputada superior i, doncs, enèrgica i viril, les altres llengües són titllades ara de superiors, ara d’inferiors, i això depén, tot sovint, del grau de simpatia o antipatia assignat al poble i als parlants. No cal dir que, en aquestes valoracions, hi tenen un paper fonamental els elements ideològics i les afinitats circumstancials del prejudicador amb moviments que poden tenir alguna cosa a veure amb les tràgiques fantasmagòries del feixisme (Tuson, 2002: 71)

Una llengua és el patrimoni d’un poble, és part dels seus senyals d’identitat. I, en qüestions d’identitat, les estadístiques no hi tenen res a dir, res a veure. (Tuson, 2002: 82)

Les obres es fan dins de la llengua i no al marge i que, en conseqüència, és la llengua que les fa possibles, i no a l’inrevés; de manera que cap literat ni cap estudiós de la literatura no tindran mai el dret de mirar-se la llengua de cada dia com un objecte miserable. (Tuson, 2002: 99)

Perquè la unitat estructural de cada llengua és el regne lliure de les diferències; és l’espai que permet el capteniment més sublim i el més casolà. I fóra útil (i tranquil·litzador) que tots n’aprenguéssim la lliçó i que estiméssim, sense restriccions, les formes variades d’una parla. (Tuson, 2002: 104)

Un cop més, els lingüistes i la gent de bona voluntat haurien de posar les coses en el seu lloc: si algú vol dir que una parla no li agrada, que ho digui així de clar; si algú vol menysprear la gent que parla diferent, que faci servir l’insult sense embuts. Tothom, però, hauria de ser instruït per fer servir les paraules amb justícia: un dialecte no és una desgràcia i no és motiu per al complex d’inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes. (Tuson, 2002: 112)

Quant a la parella llengua-poder, també funciona (o vol funcionar) l’assimilació ideològica creadora de consens, perqupe l’estat no sol ser amiga de la diversitat i mantés ben fondes les arrels de l’esperit jacobí […] Potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta llengua. A tot estirar, amb dues llengües. I d’això, no se’n pot dir “complexitat” (Tuson, 2002: 120)

I haurem d’aprendre a resistir la mala eduació (l’aliena i la nostra), i haurem de lluitar contra les persuasions dolces del poder, i ens taparem amb les nostres mans les orelles per estalviar-nos la gracilitat dels cants de la sirena. Aprendrem a viure lúcids; tal vegada lliures. (Tuson, 2002: 148)