Hui he dit adéu a una de les millors sèries que he vist, que han fet i que estan per fer; la sèrie de les sèries: Breaking Bad. Sens dubte, entra dins del meu pòdium personal de millors sèries vistes fins ara.
Després d’haver llegit algunes crítiques i que més de quatre persones me l’aconsellaren, vaig elegir aquesta d’entre la llarga llista de sèries que, en aquella època i encara ara, tenia pendents. No negaré que, en començar-la, estava un poc escèptica: el fet de no tractar-se de “la típica” sèrie em deia que potser, en veure uns pocs capítols, la deixaria i la substituiria per una altra (com ha ocorregut alguna altra vegada). A més, la història d’algú que està malalt de càncer i es clava en el món de la droga per guanyar calés i poder-se pagar el tractament, no era una de les històries que més m’atreia.
Però no. Com ja he dit, no és la típica sèrie drama amb els personatges estereotipats i coneguts que t’enganxa des del primer capítol. No us enganyaré si dic que alguns capítols se m’han fet pesats. Em veig obligada a recordar el capítol “Fly”, en què Mr. White i Pinkman es dediquen a intentar matar una mosca que ha entrar dins del laboratori i que alguns crítics l’avalen com un dels millors capítols. A mi, en canvi, és un dels que més m’ha avorrit al llarg de la història de la sèrie. Això sí, per a gustos colors. Cal dir que cada capítol és millor que l’anterior i que la història evoluciona a un ritme -de vegades- lent, però constant; evolució gairebé perfecta, ja que la trama principal mai es deixa de banda. A l’inici de cada capítol t’avancen el desenllaç de la temporada que fa que et preguntes: “Com hi arribarà?”. De les trames secundàries no tinc cap queixa ni cap “però” a afegir-hi, totes començaven i acabaven amb un punt i final que se subordinaven a la principal amb una perfecció impol·uta. Com ja he dit, cada capítol guanya en drama, emoció i acció, i el mateix ocorre amb les temporades. És, llavors, quan arriben la quarta i quinta temporada i la sèrie avança a passos gegantins i amb escenes i desenllaços gens previsibles que et deixen, si més no, bocabadat. Els girs són inesperats: saps que poden ocórrer moltes coses i d’infinitats de formes possibles, però no saps ni com ni quan.
Amb els personatges simplement diré: chapeau. Com qualsevol altra sèrie que mirem, els personatges solen ser plans i en veure un parell de capítols ja sabem si seran “dels bons” o si, per contra, serà de l’equip “dels dolents”. En aquest cas, però, ens topem amb personatges, la majoria d’ells, rodons. Comencen amb un paper preestablert amb la diferència que aniran evolucionant psicològicament i canviant a mesura que els esdeveniments avancen. M’estic referint no sols als principals (White, Pinkman, Hank), sinó també als secundaris (Skyler, Gus Fring) que, en les darreres temporades, s’han posat per sobre dels principals sense cap esforç amb interpretacions que et tallaven la respiració i et posaven els pèls de punta.
Així doncs, després d’aquesta anàlisi, no puc no trobar certs punts en comú amb The Sopranos. Hi ha molts paral·lelismes, com ara el cap de la família que es dedica a activitats il·legals per poder sobreviure (ja siga amb més o menys luxe), el ritme o lentitud de l’acció i l’evolució dels personatges que a la fi et fa desconfiar de tots. A diferència de l’esperat (o no) fi de Walter White, amb The Sopranos, però, ens trobem davant d’un final incert, ja que les interpretacions poden ser múltiples si es té en compte com han anat avançant els esdeveniments i la història que precedeix la família. Ara bé, tot i els punts en comú i les dissimilituds entre ambdues, em quede, sense cap dubte, amb Breaking Bad. Són poques les sèries que aconsegueixen deixar-te sense cap paraula per descriure els capítols; cada escena, cada mirada, cada silenci, etc. no et deixa indiferent.
Així doncs, ací acaba el meu xicotet tribut a la que col·loque en segona posició de les millors sèries, repetisc, fetes i fer. Com a favor a vosaltres mateixos, mireu-la i gaudiu-la.
Fellonies i atzucacs mentals 