Mal del llengües

En el moment en què va caure a les meues mans Mal de llengües de Jesús Tuson, sabia que prometia i em tindria enganxada des del principi fins a la fi. I així ha sigut. Com ja sabeu, fa poc (anys, que relatiu pot ser el temps!) vaig descobrir que la sociolingüística era una de les meues branques predilectes dins de l’inacabable i insaciable món de les lletres. De fet, moltes vegades he preferit llegir algun llibre o article relacionat amb la matèria en lloc de llegir alguna de les novel·les considerades best seller del moment.
Realment, d’aquest autor és el segon -i no darrer- llibre que llig, i m’he quedat amb ganes de més i més. Per als qui no ho sapieu i no estigueu gens familiaritzats amb el tema, en part de les seues obres, l’autor s’encarrega de desmuntar alguns dels fonaments bàsics i prejudicis lingüístics ja establerts i infundats a la societat -alguns sota la base d’ “a saber què”- des de fa temps. No se centra únicament i exclusiva en la llengua catalana, tot i que moltes de les lectures es poden extrapolar i llegir-se a partir de l’estadi actual del català. Parla, doncs, dels prejudicis i atacs socials (darrere dels quals mai hem de pensar que es troba la política, clar que no) contra algunes llengües i la incansable i constant dèria d’altres d’intentar creure’s superiors.
Amb clau irònica i inflexible enuncia veritats que a més d’un li feririen la sensibilitat lingüística i l’obligarien a acceptar la realitat. A mi m’agrada llegir per aprendre, sempre que agafe algun llibre pense: “M’aportarà alguna cosa? O solament em servirà per passar el temps?” I, amb aquesta lectura tan fàcil i lleugera -per a mi, clar!- es fa un breu però íntegre recorregut des dels inicis dels prejudicis lingüístics fins aleshores. I dic d’aleshores perquè algunes de les veritats i prediccions futures que fa l’autor, s’han acabat acomplint malauradament i esperada.
És, doncs, una lectura de les que a mi m’agraden: de les que et fan pensar. I és per això que diré el següent: a més d’un i a més d’una li faria bé llegir alguns dels passatges escrits en aquest llibre. Sé que no ho fareu i, avançant-me als fets, m’he pres la molèstia de copiar alguns dels fragments -uns més llargs que altres- que més m’han agradat i més m’han fet recogitar. Vos anime que en llegiu alguns -o tots!- i els penseu. Al cap i a la fi, a ningú li ha fet mai mal un poc de cultura.

– Tanmateix, valdria la pena deixar anar, ja des d’ara, un avís innocent: cal que no carreguem damunt les espatlles de les llengües les nostres manies persecutòries; cal que no els fem fer una tasca per a la qual no han estat mati dotades. Una bandera és una bandera; una llengua, no. (Tuson, 2002: 59)

– No ens enganyéssim pas: llevat d’excepcions heroiques (o molt imaginatives), l’educació no és res més que la transmissió dels estereotips que fan funcionar les col·lectivitats humanes. Torno a insistir-hi: llevat d’excepcions heroiques. O molt imaginatives. (Tuson, 2002: 62)

– Podem convenir que els prejudicis populars més persistens són tres i en tots els casos prenen la forma, ja ens ho podíem imaginar, d’una dicotomia: hi ha llengües fàcils i llengües difícil; llengües suaus i llengües aspres; ara amb molt parlants, ara amb pocs […] El que és cert és que els que titllen una llengua de “difícil” no són gent especialment procliu a aprendre-la; són persones instal·lades còmodament en el monolingüisme i se senten eguitoses si al seu voltant n’hi ha d’altres que parlen una llengua altra que la seua. (Tuson, 2002: 63)

– La comparació valorativa entre llengües diferents és una història ben diversa: per al perjudicador, instal·lat en la seva llengua, que o bé queda al marge del problema o bé és reputada superior i, doncs, enèrgica i viril, les altres llengües són titllades ara de superiors, ara d’inferiors, i això depén, tot sovint, del grau de simpatia o antipatia assignat al poble i als parlants. No cal dir que, en aquestes valoracions, hi tenen un paper fonamental els elements ideològics i les afinitats circumstancials del prejudicador amb moviments que poden tenir alguna cosa a veure amb les tràgiques fantasmagòries del feixisme (Tuson, 2002: 71)

– Una llengua és el patrimoni d’un poble, és part dels seus senyals d’identitat. I, en qüestions d’identitat, les estadístiques no hi tenen res a dir, res a veure. (Tuson, 2002: 82)

– Les obres es fan dins de la llengua i no al marge i que, en conseqüència, és la llengua que les fa possibles, i no a l’inrevés; de manera que cap literat ni cap estudiós de la literatura no tindran mai el dret de mirar-se la llengua de cada dia com un objecte miserable. (Tuson, 2002: 99)

– Perquè la unitat estructural de cada llengua és el regne lliure de les diferències; és l’espai que permet el capteniment més sublim i el més casolà. I fóra útil (i tranquil·litzador) que tots n’aprenguéssim la lliçó i que estiméssim, sense restriccions, les formes variades d’una parla. (Tuson, 2002: 104)

– Un cop més, els lingüistes i la gent de bona voluntat haurien de posar les coses en el seu lloc: si algú vol dir que una parla no li agrada, que ho digui així de clar; si algú vol menysprear la gent que parla diferent, que faci servir l’insult sense embuts. Tothom, però, hauria de ser instruït per fer servir les paraules amb justícia: un dialecte no és una desgràcia i no és motiu per al complex d’inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes. (Tuson, 2002: 112)

– Quant a la parella llengua-poder, també funciona (o vol funcionar) l’assimilació ideològica creadora de consens, perqupe l’estat no sol ser amiga de la diversitat i mantés ben fondes les arrels de l’esperit jacobí […] Potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta llengua. A tot estirar, amb dues llengües. I d’això, no se’n pot dir “complexitat” (Tuson, 2002: 120)

– I haurem d’aprendre a resistir la mala eduació (l’aliena i la nostra), i haurem de lluitar contra les persuasions dolces del poder, i ens taparem amb les nostres mans les orelles per estalviar-nos la gracilitat dels cants de la sirena. Aprendrem a viure lúcids; tal vegada lliures. (Tuson, 2002: 148)