“La por que no s’acaba mai”

Hui he decidit escriure una entrada al voltant d’una de les lectures que més m’ha copsat, que més a gust he llegit i que, al mateix temps, més mal sabor de boca m’ha deixat. No pretenia fer-ne cap valoració personal, però com el tema no m’és alié no m’he pogut estar de fer-la. Així, tot seguit vos oferisc la possibilitat de llegir-ne un petitíssim resum i uns comentaris sobre l’obra.
Així, començaré dient que “La por que no s’acaba mai“, de Dolors Garcia i Cornellà, ha estat uns dels llibres que crec que millor reflexa el món interior dels adolescents quan viuen aquests tipus “d’experiència”, per dir-ho d’alguna manera. Me l’he llegit d’una sentada i m’ha tingut enganxada des que he llegit la primera línia. Vos faig un breu resum: el llibre tracta sobre el maltractament i l’assetjament tant dins de les aules, l’anomenat “bulling”, com fora d’elles. Joel, el protagonista, ha estat maltractat físicament i psicològica durant gairebé dos anys pels que ell anomena “els llops”, els que abans eren els seus amics.
Tot i no tractar-se d’una publicació recent (2005), l’anàlisi interna que fa l’autora trau a la llum els pensaments, les pors, les frustracions, etc. més profunds del protagonista. Aquestes sensacions podrien vore’s reflectides perfectament en l’actualitat a l’escola o a l’institut del barri o de poble. Podria estar passant-li a un/a company/a, a tu. És una realitat que malauradament es troba en el nostre dia a dia, una realitat que per a molts passa desapercebuda o a la qual es refereixen com a “són coses de l’edat, ja passaran”.
Crida l’atenció, a més, que no es narra solament des del punt de vista del protagonista, sinó que l’autora va més enllà ja que hi inclou les veus i els pensaments de la resta de personatges que envolten el protagonista; encara que de vegades no ho semble, també s’adonen del que passa, no resten aliens a la nostra persona. No cal dir, però, que no em referisc solament a aquests casos, sinó, més aviat, en general. Moltes vegades, quan es té algun tipus de problema, es pensa que el millor és quedar callat, no compartir res amb ningú, aïllar-se dins del respectiu món i, en realitat, el que s’està fent és deixar de banda aquells que poden ajudar, per poc que siga, que poden fer que s’avance, ajuden a caminar malgrat que siga a passes menudes, fins que un dia ja es camina tot sol. Es pot tenir la sensació que cada vegada s’és més petit, com si el món se’t menjara i la resta no pogueren fer res més, llevat de burlar-se, riure’s, pensar que en realitat “els llops” tenen raó en fer el que fan, que tot és culpa seua, de qui si no? I, al capdavall, és ell qui molesta la resta, com si fóra un estorb o fera d’embalum, que sobra.
La temàtica d’aquest llibre em pilla ben a prop, de manera que aquesta lectura m’ha servit un poc per recordar vivències passades i poder-ho analitzar des de totes les perspectives possibles. Cal dir que totes elles m’han deixat un gust amarg i dolorós, com ja he dit, vist des de tots els punts de vista: des del botxí fins a la víctima, passant pel germà, els amics i la resta de familiars. Com imaginareu, no és plat de bon gust per a cap d’ells.
D’altra banda i centrant-me més en l’àmbit acadèmic, és una de les lectures que recomanaria per a un circuit de lectura escolar. Molts adolescents podrien veure’s reflectits en aquestes històries o en històries semblants que, al cap i a la fi, tenen els mateixos components. A més, també pot servir per fer obrir els ulls a la societat o, si més no, aquells àmbits en què solen donar-se aquests tipus de situacions, que es lleven la vena que els tapen els ulls! El botxí pot posar-se en la pell de la víctima, la víctima en la del botxí (açò està un poc més complicat, la veritat) i, així, oferir-ne diferents punts de vista, saber què se sent i com es viu. Pense que qualsevol persona que passe per eixe tipus d’experiència tard o d’hora acaba creixent i superant (amb dificultats) un poc els entrebancs amb què s’ha trobat i que, significativament, acaba per configurar el tipus de persona que serà, el caràcter i el tractament i actuació de cara la resta (el teatre del món, sabeu?).
Així doncs, és una lectura que també us recomane a vosaltres, és un poc dramàtica, però amb un final ben tendre amb la capacitat de fer brotar algunes llagrimetes. No és difícil de llegir, ni gens complexa d’entendre; vos assegure que no te desperdici!