PLL: Poti Little Liars

Ja feia temps que tenia en ment fer una entrada al sobre aquesta sèrie. No és que siga la típica sèrie que dius: “és la millor que he vist en la meua vida”. No. En canvi, sí que seria més encertada la frase següent: “està sèrie m’ha marcat per a tota la vida. Sí, però de dolenta i ridícula que és”. Sí amics, estic parlant de la famosa sèrie Pretty Little Liars.

Les quatre petardes

En un principi, la sèrie comença bastant bé, si sóc sincera. La sèrie gira al voltant d’un grup de quatre amigues, cadascuna més ridícula i, permeteu-me l’expressió, més pertarda a l’anterior. En teoria, se suposa que les quatre són amigues de gairebé tota la vida i van al soterrament d’una cinquena, que en realitat no està morta (Oops! Spoiler), la més petarda i pingo de totes que es dedicava a fer les seues vides impossibles. Al final del primer capítol, reben un missatge anònim, firmat per “A”, el nom del/ de la qual intenten descobrir al llarg de les mil temporades que té la sèrie (i el que queda). Dels personatges en parlaré al final de l’entrada. De moment, però, anem per parts i centrem-nos en la trama, o millor dit, en les mil trames secundàries que han decidit incloure-hi sota no sé quin argument a fi de fer-la més interessant i entretinguda. Però que no.
La primera temporada, tot i tenir 24 capítols (a la qual cosa sempre m’he oposat), és entretinguda i té trama, està interessant i tot lliga amb tot. Una vegada comença la segona temporada, veus com tot el que s’havia construït al llarg de la primera de cop i volta desapareix i comencen a aparéixer trames noves -sense cap ni peus-, així com nous personatges. Sí, a primer cop d’ull no sembla que siga per a tant, però vos assegure que ho és. Dels 24 capítols que formen cada temporada, si dic que solament 5 en valen la pena crec que estaria atribuint-li massa mèrit a la sèrie. A més, dins de cadascuna de les temporades, els que veiem aquesta sèrie hem de suportar els “especials” de Halloween. Que d’especials, en realitat, no tenen res; moltes vegades (com la darrera) no aporten res, són pura palla i encara no he aconseguit entendre el per què de l’emissió.

De gòtica, de Pocahontas, de Maria Antonieta (em mata) i de Britney Spears (?). No comment.

A partir de la segona temporada, com deia, tot va de cap a caiguda i comencen a aparéixer nous personatges (a cada temporada n’afegeixen dos o tres nous i la cosa comença a ser bastant pesada), els antics de sobte deixen d’aparéixer sense cap tipus d’explicació (?) i, quan tornen, ho fan de la forma més inesperada, ridícula i insubstancial possible. Diria, i trobe que no m’enganyaria, que les protagonistes són la major part del temps òrfenes i que, quan no saben què afegir-hi, apareixen els pares. Perquè sí.
Podria parlar d’altres personatges com Jenna (Jenna? Qui és? Estic segura que ja ningú se’n recorde), Toby, el pobre sols apareix quan Spencer, una de les protagonistes, es tira al món de la droga, literalment; Jason, el germà de la morta, que en teoria no està morta; Maya, que ja no pintava res i van decidir que la millor opció era assassinar-la, Shana, Paige (pobra), Cece…. I un llarg etcètera
Les trames. Quantes n’hi ha? No ho sé. Jo em quede amb la del brúfol en forma d’USB. Ens van fer creure que tenia informació súper important per descobrir qui estava darrera d'”A”. En lloc d’això, el brúfol va aparéixer durant tres o quatre capítols al qual li dedicaven 30 dels 42 minuts que dura i, de sobte, res. El brúfol, igual que els pares de TOTES les protagonistes, va desaparéixer. També hi ha poble misteriosos (que esdevenen spin- off que acaben cancel·lant, NO SÉ PER QUÈ), tendes de nines i sacs de boxa plens de cristalls i ganivets acabats amb punta que et fan sagnar quan li pegues; mares que se suïciden? Mona Team, crec que ha sigut una de les trames que més ens ha impactat, però per a mal. Vaja decepció… Podria seguir i seguir, però passaré ja als personatges. Es pot despotricar tant d’aquesta sèrie que podria escriure un post de cada capítol, però em negue.
Els personatges em maten. Cal dir que no he vist personatges més ridículs i incults al llarg de totes les sèries que porte vistes. Per ordre de més ridícula a menys són Emily, Hanna, Spencer i Aria. Emily és la negreta que ha d’aparéixer sí o sí pel tema de la discriminació, destaca per les reiterades males interpretacions del seu personatage i per la manca de protagonisme que li donen: si la llevaren de la sèrie ningú se n’adonaria; Hanna és el típic personatage (no dic que sempre siga així) de la xica rossa, babaua i inculta, en els moments en què apareix amb un llibre a la mà fa riure, literalment; Spencer és la lletja intel·ligent, ara s’ha tirat a les drogues; i Aria no sé què pinta, perquè és la més normal de totes. Un altre aspecte que m’agradaria destacar és que les protagonistes rarament van a classe i, quan ho fan, qualsevol motiu és bo per anar-se’n, així, per què sí. A més, el vestuari que porten… Bé, jo no aniria tan maquillada ni tan ben vestida encara que fóra el dia del meu casament.

Per últim i ja per acabar, faré una llista dels “moments espectaculars” (com vam acordar que li diria ;)) de la sèrie, fent un recorregut des de la primera a la darrera temporada:

1. Emily i la seua úlcera
2. Hanna sent atropellada (aquest és increïble)
3. Un pot de cigrons, protagonista total d’una escena
4. El brúfol en forma d’USB que acaba per desaparéixer
5. Emily caient d’un cotxe en marxa (sí, com llegiu) i pegant-se en l’omòplat
6. Nous personatges que SOSPITOSAMENT i CASUAL tenen els mateixos problemes que les protagonistes i són físicament iguals. Com no, també desapareixen
7. Les disfresses de Halloween
8. Aria destrossant l’apartament d’Ezra
9. Hanna dient que ella l’hauria cremat
10. Hanna amb un llibre a la mà
11. Spencer dient-li que llegir no li fa cap bé
12. Emily tenint DUES frases en un capítol
13. Mona sent A
14. Cece sent A
15. Ezra sent A
16. Spencer sent A
17. La mare de la morta sent A
18. Jo sent A
19. Spencer corrents pel bosc amb un vestit de nòvia i caient
20. El vestit amb restes humanes i ELLA SENSE ADONAR-SE’N (jej)
21. Etc, etc, etc

Després d’açò, si és que heu arribat ací, vos preguntareu per què la mire. La meua resposta és: no sabeu quant em ric amb les actuacions i els guions tan absurds que poden arribar a tindre. La trama ja no té cap sentit i, tard o d’hora, acabaré deixant-la, però per passar la vesprada i riure un poc, ja va bé…

Breaking Bad, not bad

Hui he dit adéu a una de les millors sèries que he vist, que han fet i que estan per fer; la sèrie de les sèries: Breaking Bad. Sens dubte, entra dins del meu pòdium personal de millors sèries vistes fins ara. 

 

 

 

Després d’haver llegit algunes crítiques i que més de quatre persones me l’aconsellaren, vaig elegir aquesta d’entre la llarga llista de sèries que, en aquella època i encara ara, tenia pendents. No negaré que, en començar-la, estava un poc escèptica: el fet de no tractar-se de “la típica” sèrie em deia que potser, en veure uns pocs capítols, la deixaria i la substituiria per una altra (com ha ocorregut alguna altra vegada). A més, la història d’algú que està malalt de càncer i es clava en el món de la droga per guanyar calés i poder-se pagar el tractament, no era una de les històries que més m’atreia. 

Però no. Com ja he dit, no és la típica sèrie drama amb els personatges estereotipats i coneguts que t’enganxa des del primer capítol. No us enganyaré si dic que alguns capítols se m’han fet pesats. Em veig obligada a recordar el capítol “Fly”, en què Mr. White i Pinkman es dediquen a intentar matar una mosca que ha entrar dins del laboratori i que alguns crítics l’avalen com un dels millors capítols. A mi, en canvi, és un dels que més m’ha avorrit al llarg de la història de la sèrie. Això sí, per a gustos colors. Cal dir que cada capítol és millor que l’anterior i que la història evoluciona a un ritme -de vegades- lent, però constant; evolució gairebé perfecta, ja que la trama principal mai es deixa de banda. A l’inici de cada capítol t’avancen el desenllaç de la temporada que fa que et preguntes: “Com hi arribarà?”. De les trames secundàries no tinc cap queixa ni cap “però” a afegir-hi, totes començaven i acabaven amb un punt i final que se subordinaven a la principal amb una perfecció impol·uta. Com ja he dit, cada capítol guanya en drama, emoció i acció, i el mateix ocorre amb les temporades. És, llavors, quan arriben la quarta i quinta temporada i la sèrie avança a passos gegantins i amb escenes i desenllaços gens previsibles que et deixen, si més no, bocabadat.  Els girs són inesperats: saps que poden ocórrer moltes coses i d’infinitats de formes possibles, però no saps ni com ni quan.

Amb els personatges simplement diré: chapeau. Com qualsevol altra sèrie que mirem, els personatges solen ser plans i en veure un parell de capítols ja sabem si seran “dels bons” o si, per contra, serà de l’equip “dels dolents”. En aquest cas, però, ens topem amb personatges, la majoria d’ells, rodons. Comencen amb un paper preestablert amb la diferència que aniran evolucionant psicològicament i canviant a mesura que els esdeveniments avancen. M’estic referint no sols als principals (White, Pinkman, Hank), sinó també als secundaris (Skyler, Gus Fring) que, en les darreres temporades, s’han posat per sobre dels principals sense cap esforç amb interpretacions que et tallaven la respiració i et posaven els pèls de punta. 

Així doncs, després d’aquesta anàlisi, no puc no trobar certs punts en comú amb The Sopranos. Hi ha molts paral·lelismes, com ara el cap de la família que es dedica a activitats il·legals per poder sobreviure (ja siga amb més o menys luxe), el ritme o lentitud de l’acció i l’evolució dels personatges que a la fi et fa desconfiar de tots. A diferència de l’esperat (o no) fi de Walter White, amb The Sopranos, però, ens trobem davant d’un final incert, ja que les interpretacions poden ser múltiples si es té en compte com han anat avançant els esdeveniments i la història que precedeix la família. Ara bé, tot i els punts en comú i les dissimilituds entre ambdues, em quede, sense cap dubte, amb Breaking Bad. Són poques les sèries que aconsegueixen deixar-te sense cap paraula per descriure els capítols; cada escena, cada mirada, cada silenci, etc. no et deixa indiferent. 

Així doncs, ací acaba el meu xicotet tribut a la que col·loque en segona posició de les millors sèries, repetisc, fetes i fer. Com a favor a vosaltres mateixos, mireu-la i gaudiu-la.