Què ens queda ?

Fruit de les pràctiques i del treball de recerca i d’investigació  que he fet al meu poble (Tavernes de la Valldigna), vos deixe algunes de les conclusions a què he arribat després de comprovar i comparar un fum de dades. La recerca pretenia aprofundir sobre l’ús del valencià, tant en l’àmbit oral com en l’escrit, així com en les actituds lingüístiques i en el significat social que se’n té en el petit comerç a partir d’observacions i d’una sèrie de qüestions que els comerciants havien de respondre. Així, l’alternança, la barreja i el canvi de codi han estat els fenòmens lingüístics que he estudiat,  juntament amb altres trets socials que més endavant tractaré, a fi d’arribar a les conclusions que just baix vos expose.

Vos en faig un resum breu: de la totalitat dels negocis que hi ha a la localitat, solament s’han investigat part d’aquests, per tal com per qüestions de temps i altres raons no ha estat possible fer-ne un estudi global. D’altra banda, gran superfícies (Mercadona, Consum, etc.) i els negocis de la platja tampoc n’han format part: en el cas de les grans superfícies, estan regits per una política lingüística que els ve ja marcada; en el cas dels de la platja, no serien representatius de la realitat lingüística local, ja que durant el període estival el turisme obliga els comerciants a adequar-se a les necessitats comunicatives i, per tant, l’ús del valencià queda notablement reduït.  De la resta de metodologia no vos en parlaré, ja que entenc que l’important són els resultats i les conclusions finals, més que no el procés i metodologia que he fet servir.

Així doncs, passe a allò que realment (a algú li) interessa(rà):

En l’àmbit oral es mostra un ús evident del valencià per damunt del castellà en el 90% dels casos. Açò es dóna perquè és la llengua de la majoria dels comerciants i dels clients, tot i no ser veïns de la localitat, i perquè és el codi més utilitzat entre els comerciants en la localitat. Ara bé, aquest ús es veu força reduït quan algun dels clients empra un altre codi. En aquests casos i segons les dades de les enquestes, gairebé la meitat dels individus asseguren mantenir el valencià, independentment de la llengua del client. Aquesta dada no és sinó falsa, ja que, a partir de l’observació directa, s’ha percebut que el percentatge de comerciants que canvien de codi (valencià- castellà o altres llengües) és més elevat. Així, no hi ha correspondència entre l’actitud que es manifesta i l’ús subsegüent que se’n fa. Una de les dades més cridaneres ha estat la justificació del canvi de codi: per educació cap al client, deixant en un rang inferior l’ús de la pròpia llengua i, per tant, la imatge que se’n desprén. Tanmateix, com mostren les respostes, en la majoria dels casos no es tracta d’eleccions amb rerefons ideològic, sinó que, més aviat, responen a tries indeliberades en el fons de les quals hi ha l’interés per mantenir la imatge del negoci i la fidelitat dels clients.

En altres casos i avançant les conclusions sobre l’àmbit escrit, s’ha afirmat que l’ús del valencià pot perjudicar el negoci, per tal com hi ha molts clients que tenen cap competència en aquesta llengua i, llavors, pot desembocar en el rebuig cap al seu negoci: el valencià es limita a la privacitat i se n’evita l’ús públic, perquè no el consideren adequat.

Un dels altres aspectes a comentar és la preferència lingüística dels comerciants en exercir el rol de clients: si en la majoria dels casos canvien de codi en benefici dels negocis, les enquestes mostren preferència per l’atenció en valencià quan exerceixen el paper de clients. Tanmateix, asseguren que “poden utilitzar la llengua que vulguen”. Cal destacar el malestar general que desperta en alguns comerciants ser atesos en castellà en negocis en què el comerciant utilitza el valencià habitualment. Arribats ací, podria entendre’s la “irritació” provocada per l’atenció en valencià a aquells que utilitzen un codi diferent. Això no obstant, es tracta de diferents sentiments, ja que en el domini lingüístic valencià l’atenció és, o hauria de ser, en aquesta llengua i, llavors, l’ús d’un altre codi respon a altres factors.

Quant a l’àmbit escrit, l’ús del valencià disminueix dràsticament. Si en l’atenció oral representa el 90%, en aquest àmbit solament és utilitzat pel 37% dels comerços. Aquesta dada es justifica per la manca de competència escrita en valencià dels comerciants. És, si més no, una dada cridanera, que pot justificar-se per l’edat dels comerciants. El 44% dels comerciants tenen entre 40 i 50 anys, de manera que els ha estat impossible escolaritzar-se en valencià i, en aquest sentit, el castellà passa a ser la seua llengua escrita habitual. Aquest desconeixement, en alguns dels casos, es veu contrarestat per l’interés mostrat per l’adquisició d’aquesta competència, per sentir la llengua com a pròpia i com a tret identificatiu que els diferencia de la resta.

El sector comercial també ha estat clau a l’hora d’establir quina és la llengua que s’empra. En el petit comerç, així com en altres professionals (farmàcies, estudis de fotografia, estancs, òptiques, etc.) que es troben subordinats a entitats superiors, és el castellà la llengua que s’utilitza, sobretot en allò referent a l’escriptura. Així, igual que en el cas dels supermercats i altres professionals que s’han deixat de banda en l’estudi, aquestes tries o preferències d’ús responen a altres polítiques lingüístiques i, per tant, obeeixen una sèrie de factors específics en cadascun dels casos. 

Aquest és un dels punts que, si bé ja en deduïa les respostes, gràcies a les enquestes vaig aconseguir “eixir del dubte”:

Un dels punts a destacar és la necessitat quant a la disposició de més recursos: un 39,7% afirma que, si disposara de més recursos, l’ús del valencià augmentaria, almenys en aquest sector. Les dificultats quant al lèxic, fraseologia i traducció del castellà són els principals obstacles que n’impedeixen l’ús. Això no obstant, un baix percentatge assegura que res no motiva l’ús del valencià sinó la voluntat del comerciant, independentment dels recursos de què dispose i de les ajudes econòmiques que puga rebre com a compensació. (No puc estar-hi més d’acord.)

També es va investigar l’ús del valencià en la xarxa, en cas que el negoci disposara de pàgina web o algun altre tipus de referència.

Quant a la presència del valencià en la xarxa, més de la meitat dels que disposen de pàgina web la tenen disponible en aquesta llengua. La resta afirma que no és necessari l’ús del valencià a la xarxa si ja està disponible en castellà, perquè aquells que la consulten possiblement no l’entenguen. Així mateix, implícitament es manifesta la idea que el valencià no pot tenir projecció més enllà del localisme, de la regió o territori en què s’hi parla. Aquells que disposen de pàgina web en castellà i no pretenen incorporar el valencià, és per aquesta mateixa raó: consideren que més enllà del domini lingüística valencià no els podran entendre, la qual cosa es projecta com un reduccionisme lingüístic a nivell local, en aquests casos.

Les ajudes per l’ús del valencià de l’Ajuntament també s’han investigat:

Alguns dels comerços observats són relativament nous i, per aquesta raó, desconeixen les ajudes. Tot i això, s’han mostrat receptius quant a la idea de rebre compensació econòmica a canvi d’utilitzar el valencià en els seus negocis. D’entre el percentatge que les coneix, solament una quarta part n’és o n’ha sigut beneficiària, al·legant raons econòmiques. És cridaner que veïns amb competències lingüístiques en valencià no s’hagen decidit a utilitzar-lo per voluntat pròpia, sinó perquè a canvi en rebien una compensació econòmica. Ara bé, part del percentatge dels comerços que han sol•licitat l’ajuda afirmen haver-la sol•licitat perquè també és beneficiós per a la llengua, perquè pot tenir un bon impacte social entre els veïns de la localitat. Altrament, un alt percentatge dels que no l’han sol•licitada, asseguren que no ho han fet perquè, independentment de l’ajuda, pretenien utilitzar el valencià en el seu negoci.

Després d’analitzar les dades de les enquestes i de la resta de tècniques escollides per a estudiar la mostra i fer-ne balanç, he arribat a una visió global del significat social del valencià en els comerços de la localitat.

En primer lloc, les tries i canvis lingüístics quan es presenta un client amb un codi lingüístic diferent: el comerciant considera important el valencià, perquè li pertany i és un dels trets que el caracteritza com a valencià; no obstant açò, canvia al codi del client en la majoria dels casos, independentment de si aquest parla o entén o no el valencià. En aquest casos, tot i que inconscientment, el comerciant situa el valencià en un graó inferior a la llengua en qüestió i es dóna una visió pejorativa de l’ús del valencià: si els propis parlants en fan ús, els nouvinguts tampoc ho faran, perquè és considerada una llengua amb menys prestigi que les altres, una llengua amb què no es poden dur a terme transaccions comercials. No hi ha, però, rerefons ideològic en la majoria dels casos, però s’entreveu que no es considera una llengua suficientment valuosa i potent com per a dur a terme un intercanvi comunicatiu. No cal dir que aquestes eleccions són les que projecten cap a l’exterior aquesta “visió” de menyspreu cap a la llengua pròpia i, en conseqüència, també l’odi o rebuig i reticències d’ús en gran part dels àmbits.

Cal destacar que altres mostren interés i certa preocupació quant a l’ús i percepció del valencià. No és privatiu o propi del sector de comerciants més joves, sinó que comerciants més majors també han mostrat interés per la normalització i polítiques que podrien ser beneficioses per a la llengua. En aquests casos, els subjectes que en fan un ús habitual en el seu negoci, independentment de la llengua del client i intenten donar-li una visió més enllà del localisme i l’especificitat.

Així doncs, es conclou que, d’una banda, gran part dels comerços consideren important la seua llengua, però no en fan un ús escaient o conseqüent, en la majoria dels casos involuntàriament; d’altra banda, un percentatge, representat per una gran minoria, també considera important la seua llengua i, per aquest motiu, en fa ús en la majoria de les interaccions comerciant- client. Hi ha, per tant, coincidència quant a la rellevància que se li dóna a la llengua pròpia, però divergències i objeccions quant a l’ús. Tal com s’ha vist, allò que preval és l’atenció al client i la imatge que es dóna del negoci indistintament de la llengua s’hi empre. Així, no són les ajudes econòmiques el punt clau a l’hora de fer ús d’una llengua o d’una altra, sinó, més aviat, l’acceptació dels clients, la disponibilitat dels recursos necessaris, en l’àmbit que ens ateny, i, principalment, la voluntat  i interés quant a la normalització i ús del valencià dels comerciants.

Aquestes són les conclusions a què he arribat. M’agradaria, per últim, destacar i compartir alguns dels comentaris i “confessions” que feien els comerciants, molts dels quals m’han deixat bocabadada. Si bé alguns es referien al valencià com a “problema en l’estudi perquè impedeix l’aprenentatge del castellà” o “és una llengua que no s’hauria de gastar en el comerç ni de cara al públic, perquè segur que et perjudica el negoci”, altres comentaven que “no han tingut l’oportunitat i la sort d’estudiar en valencià com els joves”, que “res no els agradaria més que aprendre a escriure la seua llengua” i que “el valencià és el que ens diferencia de la resta. Si no el parlem nosaltres, què ens queda?”. Com imaginareu, em quede amb les tres darreres opinions que han sigut les que m’han donat l’embranzida (sense ànim d’exagerar) per a continuar i ampliar, una mica més, la recerca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s